Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Vaja, que amb dies com els que hem viscut, em sento una completa afortunada. Parlo dels dies de Carnaval de Sant Cugat.
Han estat moltes hores. Hores de dormir poc, caminar molt, preguntar més i aguantar palplantada per veure què passava. Hores de mal d’esquena, mal de peus, una mica de mal de cap i, fins i tot, mal de panxa. De nervis, de gana, d’excés de menjar (o de fer-ho a deshores)... Dies en els que, literalment, no pares. Però val la pena. I puc fer-ne un llistat que no s’acabaria mai dels motius pels quals paga la pena.
El primer, que hi ha gent que fa que pagui la pena. He tingut la sort de veure com treballen, i el futimer d’hores que li dediquen a la festa (i durant tot l’any), els que formen la Comissió de Carnaval. La seva dedicació és la que ens fa la feina fàcil als periodistes i que, treballar al seu costat entre rues, balls i mil coses més, sigui una feina que, tot i cansada, es faci totalment agradable.
El segon, que treballes, i molt. Però encara rius més. I ho gaudeixes. Perquè, clar que és feina, però no hi res més gratificant que escriure notícies sobre coses divertides que saps que alegraran la vida als qui ho llegeixin. I perquè t'ho passes be mentre cobreixes la notícia. Un exemple: seguir la cercavila de Gitanes. Ni idea dels quilòmetres que vaig caminar, però vaig menjar freses, vaig riure amb les velles, em vaig fascinar amb el Gall de Carnaval (i els seus portadors, que deuen tenir l'esquena ben quadrada encara ara)... de tot una mica, vaja.
I seguint amb les Gitanes. Tenir la sensació que estàs assistint a un fet històric, no té preu. N'he viscut uns quants de moments així, però any que passa, any que em sembla més entranyable. Més que res, perquè és la gent del carrer la que ho fa possible, i pel simple fet de fer-ho; santcugatencs i santcugatenques que aconsegueix que la plaça s'estigui quedant petita. La imatge d'aquella filera de parelles de gitanos sense que en cabessin més, de punta a punta de la plaça d'Octavià, crec que trigaré en oblidar-la.
El Carnaval de Sant Cugat té alguna cosa d'especial. Jo no sóc d'aquí, però en dies així m'hi sento com a casa. I tan sols em queda agrair a la gent que ho fa possible que així sigui, i esperar que la festa mai no perdi empenta. Perquè nois, aquestes petites coses són les que fan que la feina (i la vida) valguin la pena.
Segueix @CintaCC a twitter
Han estat moltes hores. Hores de dormir poc, caminar molt, preguntar més i aguantar palplantada per veure què passava. Hores de mal d’esquena, mal de peus, una mica de mal de cap i, fins i tot, mal de panxa. De nervis, de gana, d’excés de menjar (o de fer-ho a deshores)... Dies en els que, literalment, no pares. Però val la pena. I puc fer-ne un llistat que no s’acabaria mai dels motius pels quals paga la pena.
El primer, que hi ha gent que fa que pagui la pena. He tingut la sort de veure com treballen, i el futimer d’hores que li dediquen a la festa (i durant tot l’any), els que formen la Comissió de Carnaval. La seva dedicació és la que ens fa la feina fàcil als periodistes i que, treballar al seu costat entre rues, balls i mil coses més, sigui una feina que, tot i cansada, es faci totalment agradable.
El segon, que treballes, i molt. Però encara rius més. I ho gaudeixes. Perquè, clar que és feina, però no hi res més gratificant que escriure notícies sobre coses divertides que saps que alegraran la vida als qui ho llegeixin. I perquè t'ho passes be mentre cobreixes la notícia. Un exemple: seguir la cercavila de Gitanes. Ni idea dels quilòmetres que vaig caminar, però vaig menjar freses, vaig riure amb les velles, em vaig fascinar amb el Gall de Carnaval (i els seus portadors, que deuen tenir l'esquena ben quadrada encara ara)... de tot una mica, vaja.
I seguint amb les Gitanes. Tenir la sensació que estàs assistint a un fet històric, no té preu. N'he viscut uns quants de moments així, però any que passa, any que em sembla més entranyable. Més que res, perquè és la gent del carrer la que ho fa possible, i pel simple fet de fer-ho; santcugatencs i santcugatenques que aconsegueix que la plaça s'estigui quedant petita. La imatge d'aquella filera de parelles de gitanos sense que en cabessin més, de punta a punta de la plaça d'Octavià, crec que trigaré en oblidar-la.
El Carnaval de Sant Cugat té alguna cosa d'especial. Jo no sóc d'aquí, però en dies així m'hi sento com a casa. I tan sols em queda agrair a la gent que ho fa possible que així sigui, i esperar que la festa mai no perdi empenta. Perquè nois, aquestes petites coses són les que fan que la feina (i la vida) valguin la pena.
Segueix @CintaCC a twitter