Llegenda o tradició dels monestirs benedictins

Tots aquests monestirs es regeixen per la mateixa regla, que aquest sant va escriure en el desert de Cassino. Totes aquestes comunitats guarden amb gran fervor tot el que tingui relació amb les tradicions que s’han anat transmetent al llarg dels segles.

L’Orde més guardada per aquests monestirs és l’anomenada ‘maça avisadora de Sant Benet’, que consisteix en el següent: abans de morir algun religiós o religiosa d’aquestes ordes, o bé abans de traspassar algun benefactor que hagi menjat a taula en els monestirs, se senten uns cops fondos d’una maça misteriosa, que ressonen en algun lloc dins el monestir.

Es diu que el sant estimava tant els seus fills, que els va dir que després de la mort no es relaxessin de la seva disciplina dels costums monacals i així obtindrien la gràcia de ser avisats anticipadament per poder-se posar en estat de gràcia i preparar-se per a la mort. Es diu que sant Bernat oí aquests cops de maça quan va morir la seva germana santa Humbelina.

L’escriptor Francesc de P. Capella en fa esment en relació amb el nostre monestir de Sant Cugat, on se cita la història d’un tal Gerard, jove noble del castell de Mataplana, que, desenganyat del desamor de n’Alemanda d’Herill, neboda de l’abadessa de Vallbona, va decidir prendre l’hàbit de monjo de Sant Cugat del Vallès.
Després de poc temps, emmalaltí i, pròxim a la mort, sentí que l’avisaven amb els cops misteriosos de la maça.
Les monges de Vallbona informen de la veracitat d’aquests cops misteriosos: diuen que al monestir sempre s’ha esdevingut aquest prodigi.

Fins i tot un sacerdot que va prestar auxilis espirituals a una religiosa malalta que va morir al cap de pocs dies, va sentir aquest senyal i va dir: “Tant de bo el pare sant Benet, quan arribi el moment, em faci sentir el seu cop de maça per anunciar-me la meva mort”.