Llibres, roses i tempus fugit

Fa pocs dies hem deixat enrere el Sant Jordi d'enguany

Aquesta diada que ens hem donat els catalans per ensenyar al món una cultura que passa pels llibres i per l'amor, i si amb tot això hi podem fer uns calerons, doncs més que millor, i ja tenim la quadratura del cercle!

Però les estadístiques de llibres més venuts, els selfies amb els autors i tot l'enrenou comercial i mediàtic no podem amagar un fet molt més íntim i profund i és que la literatura per a moltes persones (especialment dones) forma part de les nostres vides i que ens ajuda a créixer, a somniar, a reflexionar. I també, com va dir la Laura Borràs, aquesta dona abrandada i apassionada per la lectura, els escriptors posen les paraules a les nostres vides (com uns Cyrano's de capçalera). Així ho va confessar a la Tertúlia sobre "Literatura i valors" quan va dir que els versos de Vinyoli l'havien acompanyat en el seu casament i al comiat del seu pare.

Malauradament pels volts de Sant Jordi hi ha hagut dues grans pèrdues: el del poeta de les terres de l'Ebre, Gerard Vergés, que ha mort el mateix dia de Sant Jordi (com els grans!), i l'escriptor colombià Gabriel García Márquez.

De Vergés, aquest farmacèutic i poeta tortosí, en tinc un gran record personal de la seva estada a Sant Cugat l'any 2011 amb motiu de ser nomenat poeta d'honor del XI Festival de Poesia. Un home senzill, afable i autèntic amb una poesia que connecta amb les terres de l'Ebre, amb el seu paisatge i amb la seva gent. La fotografia del poeta, que ja havia complert la vuitantena, al barri de Coll Favà, recitant enmig d'un grup de nens de l'escola Gerbert d'Orlhac, que paraven les orelles i amb uns ulls com unes taronges, ha quedat fixada a la meva retina com una de les més boniques i tendres del Festival de Poesia.

La mort de García Márquez, també ha estat impactant per mi, i per la generació que vàrem créixer amb Cien años de soledad, sens dubte uns dels llibres més importants de la literatura universal de tots els temps. Aquest home que en moments assenyalats sempre portava una rosa groga al trau va ser acomiadat en el seu funeral a Mèxic amb una pluja de papallones i flors grogues com en la mort del seu personatge José Arcadio Buendía de la mítica novel·la. Aquest Sant Jordi, com milers de persones, he volgut regalar aquest llibre als meus fills, perquè tal com diu el poeta Ferrater el llibre és una "pàtria comuna".

I tornaré a llegir els sonets de Shakespeare traslladats magníficament al català per la ploma de Gerard Vergés i trauré d'un calaix aquell arbre genealògic que guardo de la saga familiar de la família de Macondo, per tal de rellegir els "Cien años de soledad". La mort d'aquests dos grans ha estat una gran pèrdua, encara que ambdós ens han deixat dins el límit del que biològicament era previsible. Però ens queden els seus llibres. Perquè, què és la literatura, la bona literatura, sinó una forma d'eternitat?
 
 
Comentaris

Destaquem