Quina mandra!

Els articles d’opinió acostumen a donar, o tracten d’oferir, respostes als interrogants que plantegen les qüestions d’actualitat. Avui, en canvi, proposo una pregunta: us sentiu concernits en aquestes eleccions?

Malauradament, no tinc una resposta, i és per això que no la dono. No he seguit la campanya. He vist que els diferents partits han portat a Sant Cugat primeres espases, que s’han inaugurat seus i que s’han multiplicat les declaracions i preses de posició, per tant dedueixo que, a escala local, els diferents partits sí que se’n senten, de concernits.

Tampoc he vist els debats que han ofert cadenes estatals i catalanes, però sí que m’ha arribat el rum-rum de les xarxes socials i, amb prou ressò per copsar que no hi ha res de nou, que tot són els mateixos arguments, i que no hi ha cap missatge que em faci il·lusió. No seré jo qui recomani anar a votar o no anar-hi, hi ha moltes veus que donen arguments en un sentit i l’altre. Votar es pot considerar un deure, el tòpic diu que és la gran festa de la democràcia. Però no fer-ho, en aquestes eleccions, pot ser una opció per qui pensi que ha desconnectat d’un estat que a molts no els agrada, però també d’uns partits que donen la sensació de posar per sobre el desig dels seus votants els seus propis interessos materials.

Es detecta un cansament generalitzat de tot plegat: dels discursos gastats, de les formes barroeres que molts ni es molesten en disfressar i, en general, de la poca categoria de molts candidats. Això fa més mal quan ho detectes en els teus que en els contraris. Al final, el millor és que fem el que ens sembli a cadascú i prenguem les nostres pròpies decisions.