Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Si la fem servir com a adjectiu, descobrim que la paraula “mestre” conserva tot el poder. Per exemple, l’obra d’art que destaca és una “obra mestra”; si parlem d’arquitectura tenim la “biga mestra” i la “paret mestra”; en nàutica, la messana que aguanta l’equilibri dels vaixells s’anomena el “pal mestre”. I en altres camps lèxics, encara, existeixen les “plomes mestres” o la “clau mestra”. Es tracta d’un adjectiu que magnifica sense excepció.
En canvi, com a substantiu, la paraula “mestre” pateix un desprestigi tan evident com immerescut. Si pretenem valorar un ensenyant preferim les paraules “professor” o “pedagog”, que denoten, aneu a saber per què, més autoritat i estatus que no pas el d’un mestre d’escola. De la mateixa estranya manera, ens fa l’efecte que la carrera de Filologia és més rellevant que la de Magisteri. Fins i tot diem, “Ep, mestre!”, com volent dir, “Ep, tu!”. Diríem que l’ús actual de la paraula denota una realitat social: un mestre, pensem, és ben poca cosa. I anem errats.
¿Pensem que qualsevol pot fer de mestre? En el cas de les escoles d’idiomes, és fàcil trobar estrangers que, pel fet de ser nadius, pretenen ensenyar els idiomes respectius. S’equivoquen: no tothom pot ser mestre. Per a ser-ho cal tenir una forta vocació. Perquè resulta que, al costat dels pares, el mestre és aquell que dedica la seva vida als nens - als nens de tots nosaltres, o a nosaltres quan érem nens-. El deure del mestre és iniciar en el camí del coneixement, que a la llarga menarà a la personalitat de cada ciutadà i a la bona convivència global. ¿Ens sembla poca cosa?
El mestre sempre ha sabut formar bones persones i ciutadans. Si els pares, les institucions i els mitjans de comunicació en recolzem l’autoritat a l’aula, potser no caldrà recórrer a invents dubtosos com l’assignatura “Educació per a la Ciutadania” per apedaçar els ciris trencats. L’escola i la llar, els mestres i els pares, hem de fer un esforç per anar de bracet, en una entesa essencial per a l’èxit escolar. Caldrà una mica de temps per recuperar el prestigi perdut de la paraula, però el temps, ja ho sabem, és un gran... mestre.
En canvi, com a substantiu, la paraula “mestre” pateix un desprestigi tan evident com immerescut. Si pretenem valorar un ensenyant preferim les paraules “professor” o “pedagog”, que denoten, aneu a saber per què, més autoritat i estatus que no pas el d’un mestre d’escola. De la mateixa estranya manera, ens fa l’efecte que la carrera de Filologia és més rellevant que la de Magisteri. Fins i tot diem, “Ep, mestre!”, com volent dir, “Ep, tu!”. Diríem que l’ús actual de la paraula denota una realitat social: un mestre, pensem, és ben poca cosa. I anem errats.
¿Pensem que qualsevol pot fer de mestre? En el cas de les escoles d’idiomes, és fàcil trobar estrangers que, pel fet de ser nadius, pretenen ensenyar els idiomes respectius. S’equivoquen: no tothom pot ser mestre. Per a ser-ho cal tenir una forta vocació. Perquè resulta que, al costat dels pares, el mestre és aquell que dedica la seva vida als nens - als nens de tots nosaltres, o a nosaltres quan érem nens-. El deure del mestre és iniciar en el camí del coneixement, que a la llarga menarà a la personalitat de cada ciutadà i a la bona convivència global. ¿Ens sembla poca cosa?
El mestre sempre ha sabut formar bones persones i ciutadans. Si els pares, les institucions i els mitjans de comunicació en recolzem l’autoritat a l’aula, potser no caldrà recórrer a invents dubtosos com l’assignatura “Educació per a la Ciutadania” per apedaçar els ciris trencats. L’escola i la llar, els mestres i els pares, hem de fer un esforç per anar de bracet, en una entesa essencial per a l’èxit escolar. Caldrà una mica de temps per recuperar el prestigi perdut de la paraula, però el temps, ja ho sabem, és un gran... mestre.
