Mira’m una mica

“Mare: mira’m una mica, com si em veiessis de debò”. Aquesta súplica d’un fill a la seva mare expressa molt bé la manca d’afecte, malestar que pateixen molts infants del nostre món “benestant”. Donar la vida és molt més que un fet biològic. Els fills necessiten que els la donin dia a dia, que atenguin les seves necessitats materials i també el seu desvaliment psicològic i espiritual. És a dir, que els dediquin temps: “Mira’m una mica”.

Però l’atenció no és suficient: ha de venir carregada d’afecte. Qui mira amb el cor distant, no veu. “Mira’m com si em veiessis de debò” expressa bé el que els fills necessiten, encara que pare i mare treballin i el temps sigui per a ells un bé escàs. El que esperem de qui ens estima és, per damunt de tot, el seu temps. És l’única cosa del món que res pot reemplaçar. No hi ha res que pugui ocupar el seu lloc, ni el diner ni els regals. S’acosta el dia dels Reis. Els petits escriuran la carta i els grans prepararan regals. Aquest joc comporta el risc de creure que el temps afectuós que els fills necessiten es pot substituir amb objectes comprats. En obrir la carta que el fill ha escrit als Reis, el pare i la mare hi han de saber llegir: “mira’m una mica, com si em veiessis de debò”.