Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
L’Ajuntament de Moià és noticia aquests dies perquè ha fet públic allò que es veia a venir: es declara en fallida i no podrà pagar les nòmines dels seus treballadors a l’agost.
Moià és només la punta de l’ iceberg d’un problema, el finançament dels ajuntaments, que tothom sap però que ningú té, ni ha tingut prou valentia política per afrontar o, almenys, no fins ara. És com aquell moribund que demana caritat a les portes d’un supermercat i tothom, amb la bossa plena, no ajuda perquè sap que a casa seva, prou problemes té per ajustar el pressupost.
Existeix un clar i històric desajust entre els serveis que presten els ajuntaments i els diners que poden recaptar. La situació de bonança econòmica i l’increment dels ingresso dels ajuntaments provinents, sobretot, dels impostos derivats de la construcció, han amagat per un temps un problema de fons i una situació insostenible per a molts consistoris.
Ara, una vegada acabada la festa, sorgeix amb tota la seva cruesa i torna a posar de relleu la urgència en la reforma del finançament local. No es tracta només de transferir fons concrets per a despeses corrents. Sinó que cal una reforma a fons que reconegui que els ajuntaments han acabat assumint competències que no els són pròpies i que cal dotar econòmicament aquestes competències que estan ja consolidades com a pròpiament municipals.
Si ens fixem en les dades, l’Ajuntament de Sant Cugat gaudeix d’uns bons nivells d’endeutament. Malgrat que el ‘boom’ de la construcció va deixar a les arques municipals sucoses quantitats de diners, aquests fons extraordinaris es van utilitzar justament per inversió extraordinària i no pas ordinària com ha passat a molts d’altres ajuntaments que ara, sense aquests ingressos, tenen greus problemes per ajustar el pressupost.
Ara, en temps difícils, la ciutadania reclama al seu ajuntament que doni cobertura a les retallades que vénen d’administracions superiors. L’encariment del transport escolar n’és un exemple, on l’ajuntament ja s’ha ofert a cobrir en el màxim de possibilitats alguns recorreguts amb les línies urbanes. Però també podríem parlar de places d’escola pública (la Generalitat en té la competència), els ajuts per evitar desnonaments o la mai ben pagada Llei de la Dependència.
Seria una irresponsabilitat deixar l’administració més propera al ciutadà sense els recursos necessaris, i més tenint en compte que segons un estudi de la Diputació de Barcelona i l’Institut d’Economia, la despesa no obligatòria dels municipis va ser del 25% durant el període 2004-2007.
Centrifugar dèficit entre administracions – l’Estat a les CCAA i les CCAA als ajuntaments - no és una solució. És un mal pedaç.
Malgrat que ajuntaments com el de Sant Cugat han sabut gestionar bé els recursos, el mal és endèmic i es traspassa d’administració en administració fins a baix, fins les portes de l’ajuntament; l’administració més propera i qui coneix millor les necessitats i les realitats dels ciutadans que hi viuen.
Sincerament, de solucions n’hi hauria moltes si de debò hi hagués voluntat política d’afrontar el problema. Passats 30 anys ningú ha mogut peça. Tenint en compte que els ajuntaments del País Basc, amb un nombre similar d’habitants als de Catalunya, tenen un pressupost municipal tres vegades més gran, jo ho tinc clar; concert econòmic ja!
Moià és només la punta de l’ iceberg d’un problema, el finançament dels ajuntaments, que tothom sap però que ningú té, ni ha tingut prou valentia política per afrontar o, almenys, no fins ara. És com aquell moribund que demana caritat a les portes d’un supermercat i tothom, amb la bossa plena, no ajuda perquè sap que a casa seva, prou problemes té per ajustar el pressupost.
Existeix un clar i històric desajust entre els serveis que presten els ajuntaments i els diners que poden recaptar. La situació de bonança econòmica i l’increment dels ingresso dels ajuntaments provinents, sobretot, dels impostos derivats de la construcció, han amagat per un temps un problema de fons i una situació insostenible per a molts consistoris.
Ara, una vegada acabada la festa, sorgeix amb tota la seva cruesa i torna a posar de relleu la urgència en la reforma del finançament local. No es tracta només de transferir fons concrets per a despeses corrents. Sinó que cal una reforma a fons que reconegui que els ajuntaments han acabat assumint competències que no els són pròpies i que cal dotar econòmicament aquestes competències que estan ja consolidades com a pròpiament municipals.
Si ens fixem en les dades, l’Ajuntament de Sant Cugat gaudeix d’uns bons nivells d’endeutament. Malgrat que el ‘boom’ de la construcció va deixar a les arques municipals sucoses quantitats de diners, aquests fons extraordinaris es van utilitzar justament per inversió extraordinària i no pas ordinària com ha passat a molts d’altres ajuntaments que ara, sense aquests ingressos, tenen greus problemes per ajustar el pressupost.
Ara, en temps difícils, la ciutadania reclama al seu ajuntament que doni cobertura a les retallades que vénen d’administracions superiors. L’encariment del transport escolar n’és un exemple, on l’ajuntament ja s’ha ofert a cobrir en el màxim de possibilitats alguns recorreguts amb les línies urbanes. Però també podríem parlar de places d’escola pública (la Generalitat en té la competència), els ajuts per evitar desnonaments o la mai ben pagada Llei de la Dependència.
Seria una irresponsabilitat deixar l’administració més propera al ciutadà sense els recursos necessaris, i més tenint en compte que segons un estudi de la Diputació de Barcelona i l’Institut d’Economia, la despesa no obligatòria dels municipis va ser del 25% durant el període 2004-2007.
Centrifugar dèficit entre administracions – l’Estat a les CCAA i les CCAA als ajuntaments - no és una solució. És un mal pedaç.
Malgrat que ajuntaments com el de Sant Cugat han sabut gestionar bé els recursos, el mal és endèmic i es traspassa d’administració en administració fins a baix, fins les portes de l’ajuntament; l’administració més propera i qui coneix millor les necessitats i les realitats dels ciutadans que hi viuen.
Sincerament, de solucions n’hi hauria moltes si de debò hi hagués voluntat política d’afrontar el problema. Passats 30 anys ningú ha mogut peça. Tenint en compte que els ajuntaments del País Basc, amb un nombre similar d’habitants als de Catalunya, tenen un pressupost municipal tres vegades més gran, jo ho tinc clar; concert econòmic ja!