Montserrat Casacuberta, la veritat nua

Una remirada em permet des del meu corprès estat, copsar primer un blau verd sorprenentment verídic i que em trasllada tot seguit a l'aigua del mar que representa, regalant-me la sensació del bany. Després els meus ulls viatgen a uns petits treballs que representen flors. Uau! Són allà. En la seva quietud, transmeten la seva fragància aturada en el temps! Mantinguda inalterada per la màgia del pinzell d'aquesta artista. Altre cop la meva mirada s'enganxa en el blau-verd del seu mar i torno a ser a l'aigua del seu fresc mar. Descobreixo una llum entre els arbres que reconec immediatament.

 

Hi ha instants a la vida de tothom en què ens tornem selectius amb les moltes informacions visuals que rebem i ens porten més enllà o ens ajuden a perdre'ns, difuminant el nostre camí en comptes de revelar-nos realitats o possibles camins. L'alquímia de Casacuberta copsa aquest instant. No li cal elaborar res més. Ja està tot dit. Despulla de l'innecessari barroquisme estètic tota imatge, deixant només visible allò que si és necessari per l'impuls i que fa que la memòria viatgi lliurement enrere o endavant.

 

Un color, encertadíssim, sorgeix de l'alquímia artística del seu moment creatiu i s'escola en cadascun dels seus treballs plàstics. No li cal elaborar, "rellepar", aconseguir filigranes plàstiques més barroques i efectives. No parlo de manca de tècnica en cap cas, parlo del que la carència d'uns efectes plàstics més "vistosos pel públic en general” (i que Casacuberta sens dubte sap executar perfectament), la carència d'aquests efectes plàstics, dic, deixa a la vista només l'inalterable, la veritat nua.

 

Casacuberta copsa allò que és amagat darrere del soroll i el brogit continuo del gran encenall de focs d'artifici d'imatges a què ens veiem abocats cada dia el comú del gènere humà. L'artista despulla instants deixant només el necessari, per evidenciar el practicisme. "L'aquí i ara necessita poca cosa per ésser. Respirar i exaltar també. Saber traslladar aquest fet al món plàstic, requereix una capacitat de triatge i una capacitat de desfer-se de l'accessori que Casacuberta té i ens dóna en cadascuna de les seves obres. Un diàleg entre els seus treballs i l'espectador permet aquest reconeixement.

 

Te'n recordes de com de bé em sentia submergint-me aquella tarda a "La Tamariua"?
...i l'artista t'hi porta altra vegada...
Recordes com es filtrava la llum del sol entre les fulles, aquell vespre, abans que la nit amb la seva foscor ho deixés tot a les penombres?
...i Casacuberta ho representa per què hi puguem tornar sempre que vulguem..

 

S'ha d'ésser molt valent com a artista per mostrar la lletjor amagada darrere la poesia, s'ha d'ésser molt valent i Casacuberta ho és.

 

Un cop el vel de la realitat mostra la seva bellesa amagada en el dur i fugisser pas inalterable del temps i d'aquell color que ja no hi és, un cop el vel de la realitat mostra la seva salvatge bellesa i es revela, dic, Casacuberta és allà i ho recull, retornant-nos-ho magistralment. Treu tota imatge barroca que ens aparti de l'essencial i net ja de filigranes que distreuen i despisten ens ho presenta. L'artista ja ho ha vist. Ella ja ho ha sabut fer passar pel seu sedàs creatiu.

 

Gràcies Montserrat Casacuberta per deixar al món visible el que moltes vegades queda amagat en nom de la bellesa fàcil i l'infinit castell de cartes d'imatges repetides.