La mort de l'avi

'L'avi Màrius mantenia costums francesos, potser el més arrelat dels quals era celebrar Nadal en detriment dels Reis'

Aquest titular podria ser també el títol d'una cançó de Joan Manuel Serrat, però no ho és. Forma part dels meus records personals, de quan jo era un jove de cabell rinxolat. Ara fa 46 anys, poc abans de Nadal, va morir el meu avi Gastó Màrius Dejean.

L'avi Màrius mantenia costums francesos, potser el més arrelat dels quals era celebrar Nadal en detriment dels Reis; costum que jo he heretat i que em donava un gran prestigi quan era un marrec. Adoneu-vos-en: jo tenia tots els regals el dia 25, mentre que els meus amics –que, per cert, els conservo tots- no en tenien cap fins al 6 de gener i, au, dos dies després cap a estudi sense poder gaudir-ne gaire.

El meu avi era un barcelonista de pedra picada. Fixeu-vos si no: va morir essent el soci número 147 del Barça, atès que ell va ser un dels tres mil que va continuar cotitzant durant la guerra civil perquè el club no desaparegués. Ell em portava de la mà cada diumenge cap al Camp Nou. Encara bo que va poder veure guanyar la lliga del 74, la de Cruyff.

La gran sort de l'avi Màrius va ser morir ni que fos un mes més tard que Franco. Sí, el brutal assassí que ara alguns eixelebrats volen reivindicar obviant el més elemental de la nostra història. Quan va morir el dictador encara tenia el cap clar i potser em va dir a cau d'orella: "la bête est morte"

A mi m'agrada Nadal. Al pare Noël li deixo una finestra oberta –ja està gran per venir per la llar de foc- i el sento cada any pels volts de les dues de la matinada. Parla molts idiomes, també el català, amb un cert accent nòrdic. M'agrada Nadal perquè sempre recordo el meu avi Màrius.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.

 
Comentaris

Destaquem