La necessitat de referents

No ens hem mogut gaire des que Ramón de Campoamor, 1817 – 1901, escrivia...

'De Diógenes compré un día la linterna a un mercader; distan la suya y la mía cuanto hay de ser a no ser. Blanca la mía parece; la suya parece negra; la de él todo lo entristece; la mía todo lo alegra. Y es que en el mundo traidor nada hay verdad ni mentira; todo es según el color del cristal con que se mira'.

Cadascú veu les coses a la seva manera, i a alguns els interessa que les veiem com ells volen.

Vivim immersos en una societat d'aparences, en la que tot és relatiu, en la que és més important «fer veure» que fer. Així és amb la política, les notícies, les campanyes. En l'àmbit individual, és més important semblar que ser. Així és amb la joventut, la salut, l'economia i el benestar. L'èxit depèn de quants «likes» tens.

Ens creiem molt lliures i vivim seguint consignes. Ens creiem únics i vivim presoners del grup. De grups manipulats pels poders. Així és amb la moda, l'esport, els espectacles, la música. Fins i tot amb les idees.

Però a vegades tenim un referent de llibertat, de dignitat i d'optimisme. De pensament i d'acció. I d'humilitat. Un «antireferent» en la societat actual, diria jo. Aleshores cal significar-ho. Per exemple, José Mujica des de l'Uruguai, Arcadi Oliveres des de Sant Cugat.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.