Nens

Ens neguitejava la decisió sobre la pedra que havíem de posar en un lloc tan emblemàtic. Els arquitectes de l’obra que havien viatjat a Navarra i el País Basc per tal d’agafar idees havien tornat amb mostres i fotos, però no en teníem prou pel que, dit i fet, d’un dia per l’altre en Jan Carbó, l’aleshores tinent d’alcalde d’urbanisme i jo, amb les nostres sofertes esposes i tres filles adolescents agafarem una furgoneta per fer un viatge llampec a aquelles terres.

Férem nit a Pamplona, visitarem places i carrers de pobles i ciutats per a desesperació de les filles i al dia següent tornarem carregats amb una pedra de 40 quilos que anà directe al Laboratori General d’Assaig de la UAB, el tipus de pedra que avui cobreix les places Octavià, Augusta i el carrer de la Torre.

En arribar a Pamplona ens trobarem amb la plaça del Castillo, el cor d’Iruña, potes enlaire per la construcció d’un polèmic pàrquing. La qüestió ens va atraure, estàvem vivint una polèmica similar amb les obres de la nostra plaça on una part del comerç local defensava la ubicació d’un pàrquing soterrat.

Ens cridà l’atenció un nombrós grup de nens i nenes que embolcallats amb grans bosses d’escombraries a manera de bata i animats per pares i mestres, pintaven missatges i dibuixos a la tanca que envoltava les obres. La sorpresa va ser majúscula en comprovar que les criatures escrivien frases tals com “Barcina a la cocina” en al·lusió a l’alcaldessa de la ciutat, frase masclista però suau comparat amb “ETA matala”, “Barcina pim, pam pum”, fotos de l’alcaldessa amb la diana al cap,...Les nostres tranquil·les mentalitats catalanes quedaren escandalitzades per la barbaritat que perpetraven les criatures amb l’escalf de progenitors i educadors.

He recordat la patètica situació en rellegir un article de la recordada i estimada Natàlia Molero “Mestres covards, manipuladors” on posa exemples d’instrumentalització dels infants per part d’adults, atemptant greument contra la Declaració dels Drets dels Infants de l’ONU.

Recordava l’autora les postals que va rebre l’ambaixador de’Israel a Espanya des d’escoles de Barcelona, València i Saragossa, escrites per nens de 9 anys amb missatges tan innocents com “Porque matais por dinero”, “Judios marcharos a otro lugar que no os quieren” o “Señor embajador, tendréis que pensar un poco(mucho) en los demás y no matar a mayores y a pequeños”, ... exemples d’utilització de les criatures al servei de les fòbies dels adults, allunyades de la reflexió crítica que hem d’esperar dels bons educadors, siguin pares o mestres.

Unes criatures que alguns manipulen i de les que altres n’abusen sexualment com sovint comprovem amb repulsa. Criatures que sovint sobreprotegim amb la benintencionada idea d’estalviar-los els nostres patiments infantils i pensant que ara han de ser feliços perquè la vida ja serà dura amb ells, sense adonar-nos que a l’evitar confrontar-los amb la frustració els privem de la capacitat d’afrontar la contrarietat, la famosa virtut de la resiliència, que tan útil els serà el dia de demà.

La importància i impacte d’aquestes realitats és diferent, són fenòmens incomparables, alguns clarament delictius, però que en la mesura de les nostres responsabilitat ens han de fer pensar en el bagatge que els deixem, en forma d’odi, traumes, valors, maduresa...

Al cap i a la fi de grans seran en gran part, allò que de petits els haguem ajudat a ser.