Never too late

Fa un any i mig vaig decidir aprendre a tocar un instrument musical.  Sempre me n’han agradat especialment 3: el contrabaix, el saxòfon i l’harmònica.  El meu bon amic irlandès, Conor Murphy, membre del grup dublinès Duvet, sempre m’ha recomanat el saxòfon (o sexòfon, com li diu ell, per ser l’instrument més sexy i cool).  No cal dir que el contrabaix també és cool (tot i més difícil de transportar), i la guitarra també (però ja ho vaig intentar fa anys i hi vaig fracassar).

Concretament, era l’ú d’agost, l’inici de les vacances, i em vaig posar a endreçar a fons l’estudi (en anglès es diu “Spring cleaning” - neteja primaveral, però sempre ho acabo deixant per a l’estiu). Un cop buidats tots els prestatges i els calaixos, em vaig posar a espolsar llibres, CDs i DVDs i a triar entre objectes per a guardar o llençar. Al fons d’un dels calaixos hi havia una harmònica Bluesband de la casa Hohner, que m’havia regalat l’amic Jordi Aranda en tornar d’un viatge a Nova Orleans feia 10 anys.

A la tarda, amb l’estudi ja lluent i més feng xui que mai, vaig treure l’harmònica del seu estoig i vaig buscar ajuda al youtube. Hi havia centenars de vídeos i m’hi vaig posar de valent. Ara no sóc cap virtuós, ni molt menys, però gairebé 18 mesos després, m’ho passo bé, practico cada dia (encara que siguin 10 minuts) i toco peces des del blues fins al cançoner tradicional irlandès, passant per temes dels Doobie Brothers, Canned Heat, Neil Young i Van Morrison. Més que res, m’he demostrat que en sóc capaç, quan abans em considerava, musicalment, un absolut negat. I per això dic que mai no és massa tard per aprendre una cosa nova, sigui un instrument, un idioma, un ofici o el que sigui.

Us ho plantejo com a bon propòsit de cap d’any.  Molt bon Nadal a tothom!