Ni jutjat, ni hospital

Una àrea urbana de 200.000 persones no té dret a tenir un hospital de proximitat? Es veu que no, i això és el que ha decidit la Conselleria de Salut i, amb una mesura d’aparador i amb certa improvisació, ha decidit acabar amb el concert que tenia el Servei Català de la Salut amb l’Hospital General de Catalunya, on fins ara podíem rebre assistència els ciutadans de Sant Cugat, de Rubí o de Castellbisbal, ja que l’hospital públic promès fa anys i panys té els terrenys però res més.

L’HGC feia aquest servei però a partir de l’1 de gener, els 2.000 usuaris que l’utilitzàvem haurem d’anar sí o sí a Terrassa. L’alcaldessa i bona part del consistori s’han mogut perquè aquesta mesura rebaixa la qualitat assistencial dels santcugatencs i les santcugatenques i perillen llocs de treball. Al final, el conseller Comín haurà de donar explicacions al Parlament, tot i que em temo que el mal ja està fet. On és allò de la col·laboració publicoprivada amb què tant s’omplen la boca els polítics? Aquest país, sense la llarga tradició d’iniciatives assistencials privades, en la sanitat o l’ensenyament, no s’hauria aguantat.

No tot s’hi val, però allà on no arriba la xarxa pública, ens hem de refiar d’allò que ja hi ha fet i que funciona. La sanitat catalana és model arreu i això ha estat gràcies a una xarxa pública on conviuen des de sempre hospitals públics i privats. Acabem de superar els 90.000 habitants i som mirall de moltes ciutats, però estem privats de serveis tan bàsics com un hospital públic proper o uns jutjats de primera instància. Per una banda haurem d’anar a Terrassa i per l’altra, continuarem anant a Rubí.