No puc deixar la colla

No vull deixar la colla, malgrat que per la meva situació familiar m'és impossible complir com m'agradaria. Diumenge 19 d'octubre, tot i que encara estava una mica fora de joc a causa d'un refredat i el baix estat d'ànim, vaig agafar la camisa i la faixa, i vaig enfilar cap a Sabadell a retrobar-me amb els Castellers de Sant Cugat. Els espero prenent un bon cafè, que s'allarga fins als pilars de l'inici de l'actuació.

A les pauses entre castells, o fins i tot mentre es van construint els de les altres colles, vaig saludant la gent de la colla que em vaig trobant i em vaig informant de les últimes bones notícies encara desconegudes per mi. Un company es casa en un poblet de l'interior com si volgués amagar-se. Enhorabona i llarga vida de parella, amic, t'ho mereixes... Un dia et faré una sincera abraçada i xerrarem quatre paraules.

També comenten que s'ha casat una inefable companya. La busco entre la multitud per saludar-la i fer-li una forta abraçada. Aquesta noia forma part de tota aquella canalla, petita en el seu moment, que va quedar gravada en el meu cor. I ja s'ha casat! I una mica més tard em comenten que també es casa aviat un altre company amb la seva parella, castellers de pedra picada i ja amb descendència... No el vaig poder saludar, però segur que ho faré el dia que ens puguem trobar.

Si em perdo tot això, no m'ho perdonaria mai. La colla i totes les seves anades i tornades sempre em donen vida; últimament potser les visc més a la distància, però són igualment vàlides. Haver conegut tantes persones d'edats, procedències i tipologies diferents sempre és enriquidor. Llarga vida als Castellers de Sant Cugat, que sempre portaré al cor!

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.