Ofici, vocació i desgast

No sé si és el canvi d'estació, els canvis de temperatura o que ens fem grans i estem avorrits de fer sempre el mateix. El que sí que sé és que, darrerament, molts dels companys i companyes docents que m'envolten emeten un discurs similar: "Estic cansada, no puc més, em sento desmotivada."

Quan manquen ingredients com l'energia i la il·lusió, escoles i instituts es desfan. El suflé desapareix. La nostra feina, la de docent, porta una gran dosi d'emoció perquè treballem amb persones que es troben en una edat que, personalment, contemplo com a sagrada. Aquesta etapa en què desenvolupen valors i coneixements, ens obliga a tenir-la permanentment present.

Així, la mesura en les paraules quan ens adrecem al nostre alumnat, l'estima cap a ell i els sabers que els transmetem són un càlcul constant que requereix cautela i responsabilitat. Quan la cura per part d'aquells que decideixen sobre el nostre col·lectiu no existeix i la nostra feina no es valora, la pujada esdevé massa inclinada per acabar el curs amb normalitat. El desgast és inevitable.

En moments de tensió educativa, afegit al fet que ens trobem a la recta final del curs, és important tenir clars els motius pels quals el col·lectiu docent es reivindica i defugir de jutjar-lo perquè s'hagi tallat una carretera o s'hagi decidit fer cinc dies de vaga com a acte democràtic de protesta. Potser no ens enfadaríem tant si penséssim que, al capdavall, tots i totes remem en el mateix vaixell i aprofitem el mateix vent per arribar al mateix port: una educació digna i de qualitat.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.