Pandèmies llunyanes

La COVID-19 ens ha descentrat. Ha tallat el fil umbilical que ens connectava amb la satisfacció i la placidesa d'haver nascut en terres pròdigues i confortables. Ara, la por a la malaltia petrifica, immobilitza, emmalalteix sols pel capficament de pensar-hi. De sobte, els hàbits i costums consuetudinaris s'han trencat, com si hagués arribat una guerra d'aquelles llunyanes, d'aquelles que llegim als diaris o que contemplem a la televisió amb certa dosi d'inèrcia. 

El protagonisme dels mitjans de comunicació ha passat a ser l'estadística de la pandèmia i dels estralls econòmics que comportarà. Mentrestant, els polítics segueixen desunits i no deixen d'escridassar-se, tot s'hi val per recaptar un grapat de vots. Ni tan sols es parla gaire de la nova crisi de l'altra corona, la borbònica. Per arrodonir-ho, els telèfons i les xarxes socials no paren de receptar-nos recomanacions i lliçons magistrals de pretesos "experts" en matèria d'infeccions víriques que només contribueixen a multiplicar la incertesa col·lectiva.

En el passat hi ha hagut altres pandèmies, com la pesta, el còlera i la denominada grip espanyola, que entre 1918-1920 va provocar milions de morts arreu del món. Sobretot, no podem oblidar que cada minut mor una persona per malària, criatures principalment. I en el decurs d'un any són innombrables els casos per set i de gana, per mancança de vacunes i de medicaments bàsics. També per guerres d'interessos econòmics, lluites ètniques o religioses. Ras i curt, per fanatisme i afany d'acumular poder. Aquestes són pandèmies devastadores que es podrien mitigar.

Però, vet aquí, que el cataclisme actual ens ha tocat a nosaltres, a aquells que ens anomenem primer món. Els altres són de categoria inferior, mers subordinats per una insolidaritat salvatge. La qüestió és que al primer món li cal un segon, i un tercer món. Fins i tot, una parcel·la de precarietat en el mateix país, per tal de poder fer almoines i prosseguir la desfilada consumista que és la nova religió de la societat acomodada. Tot i que es comença a parlar d'un ressorgiment de l'ètica i de l'humanisme, dubto que la pandèmia faci possible un veritable canvi de valors socials. Ja ens ho deia Salvador Espriu en to irònic: "Soc el millor. Soc el millor...".

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.