I si parlem d'una altra cosa?

Portava estripats tres principis d'aquest article quan, a la finestra que sempre tinc oberta a l'ordinador, ha aparegut una piulada de la meva amiga Mònica Capell: "Algun dia, tornarem a sortir sense mascaretes i a abraçar la família i els amics. Tornarem a anar de festa i a ballar i a cantar. Ja queda un dia menys per aquest dia. Ànims!"

Just a la fusta! Des de fa sis mesos, exactament des del 13 de març, aquest any només hem tingut un tema. I, com a opinador i escriptor en diferents mitjans, he d'entonar un mea culpa diria que gremial. Portem, certament, massa temps parlant, escrivint del mateix i jo suposo que, de la mateixa manera que, com a autor, en començo a estar fart i ja escric coses que s'allunyen de la maleïda cançó de l'enfadós, vosaltres, lectors, també voleu que us expliquin altres històries, que de cabòries n'hi ha per donar i per vendre. 

Perquè resulta que tots, en algun moment, hem tingut por. Però també tots ja no en volem seguir tenint. I a tots ens emprenya la mascareta, però també tots estem convençuts que cal portar-la. I potser també tenim dubtes de com acabarà tot plegat. Òbviament, jo tampoc no ho sé, però sí que sé tres coses: primera, la "nova normalitat" ni és nova, ni és normalitat. Això vol dir que tenim una oportunitat única per reinventar-nos com a societat i com a espècie. Segona, a tots ens ha tocat, més a prop o més lluny, i per això mateix acabarà apareixent un tractament, primer, i una vacuna, després. I tercera, tot això, com deia la Mònica, també passarà però, perquè passi de veritat, hem de començar a creure-ho.

Per part meva, us prometo que, el pròxim article, parlaré de botànica.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.