Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Quan el 27 d'abril del 1941, festivitat de la Mare de Déu de Montserrat, es restituïen les campanes de Sant Cebrià de Valldoreix es va haver de cercar un campaner. L'ecònom Mn. Jaume Serra i Pruna va agafar al senyor Pere Rossinyol, un campaner de gran talla.
Pere Rossinyol havia nascut a Ullastrell, era un home de curta estatura, un xic encorbat, i vell. Tenia un gran i espès mostatxo. Portava una garrota amb la mà dreta i amb l'esquerra sempre tenia la seva pipa de bec recargolat. Fumava qualsevol cosa que podia ficar a la cassoleta de la pipa: caps de cigars, mitjos purets o la picadura de les cigarretes que els feligresos deixaven al costat de la porta de l'església abans d'entrar als oficis. La pipa d'en Pere no s'apagava mai. Portava sempre una gorra de visera plana sota la qual ressaltaven els seus ullets vius. Era un home simpàtic i de bon caràcter. Sempre anava acompanyat del seu gos Colom.
Quan era nen sempre li havia agradat el so de les campanes i cada cop que podia pujava al campanar de Santa Maria d'Ullastrell a mirar com el campaner les tocava i després li ajudava a tocar-les. De jove havia cantat a l'orfeó d'Ullastrell. Amb el temps es convertí en el campaner d'Ullastrell. A l'estiu tocava molt les campanes i tenia un paper important d'alerta. Quan per la banda de Montserrat es formaven núvols negres i comença a llampegar i tronar, havia de córrer ràpidament cap el campanar per a tocar el "Toc de bon temps", per avisar que una tempesta amenaçava la collita de raïm. Es tocava amb les dues campanes petites, la Petra-Sebastiana i la Josepha. Es feien dos tocs amb una i un toc amb l'altra, un toc amb la primera i un toc amb la segona. L'ordre dels tocs estava en funció de la direcció de la tempesta. Els tocs es repetien fins que escampava o començava la pedregada.
A Valldoreix vivia en una barraca molt petita de l'avinguda del mas Fuster, a prop de la creu. Estava casat amb la Maria, una dona petita com ell, que portava sempre un mocador negre al cap, lligat sota la barba. En Pere a part de fer de campaner també treballava de pagès, com era molt gran no podia treballar a jornal i es dedicava a tenir cura dels jardins i els horts dels estiuejants. Quan en Pere i la Maria eren molt vells i els era difícil suportar els hiverns, decidiren passar les nits a casa de la seva filla a Sant Cugat. En Pere venia a Valldoreix cada matí en tren, en "Colom", l'esperava a l'era de la rectoria i quan en Pere baixava del tren, en "Colom" corria cap a l'estació i tots dos pujaven cap a casa seva.
En Pere tenia catalogades totes les festes de l'any i d'acord amb la seva categoria anunciava les seves vigílies i solemnitzava les diades. A gran festa, llarg toc de campanes, a petita festa, curt toc. A les grans celebracions de bateig, comunions o casament feia dringar les campanes deixant bocabadats a tots els assistents. Normalment, en aquestes festes sempre li queia alguna generosa propina. Engegava amb un repic, amb les dues campanes grosses, fort i sorollós, i després anava minvant poc a poc el to fins que gairebé ni se sentien i immediatament pujant, pujant gradualment fins a arribar a l'esclat clamorós final. Tot seguit venia el vogar les campanes, les feia giravoltar totes dues amb una destresa magistral. El temps de les campanes i els campaners pràcticament s'ha perdut a la nostra contrada, per sort, pobles com Os de Balaguer (la Noguera) o Vilac (Val d'Aran) intenten conservar i difondre aquest patrimoni.
Segueix @jjcortesgarcia a Twitter i a Facebook
Pere Rossinyol havia nascut a Ullastrell, era un home de curta estatura, un xic encorbat, i vell. Tenia un gran i espès mostatxo. Portava una garrota amb la mà dreta i amb l'esquerra sempre tenia la seva pipa de bec recargolat. Fumava qualsevol cosa que podia ficar a la cassoleta de la pipa: caps de cigars, mitjos purets o la picadura de les cigarretes que els feligresos deixaven al costat de la porta de l'església abans d'entrar als oficis. La pipa d'en Pere no s'apagava mai. Portava sempre una gorra de visera plana sota la qual ressaltaven els seus ullets vius. Era un home simpàtic i de bon caràcter. Sempre anava acompanyat del seu gos Colom.
Quan era nen sempre li havia agradat el so de les campanes i cada cop que podia pujava al campanar de Santa Maria d'Ullastrell a mirar com el campaner les tocava i després li ajudava a tocar-les. De jove havia cantat a l'orfeó d'Ullastrell. Amb el temps es convertí en el campaner d'Ullastrell. A l'estiu tocava molt les campanes i tenia un paper important d'alerta. Quan per la banda de Montserrat es formaven núvols negres i comença a llampegar i tronar, havia de córrer ràpidament cap el campanar per a tocar el "Toc de bon temps", per avisar que una tempesta amenaçava la collita de raïm. Es tocava amb les dues campanes petites, la Petra-Sebastiana i la Josepha. Es feien dos tocs amb una i un toc amb l'altra, un toc amb la primera i un toc amb la segona. L'ordre dels tocs estava en funció de la direcció de la tempesta. Els tocs es repetien fins que escampava o començava la pedregada.
A Valldoreix vivia en una barraca molt petita de l'avinguda del mas Fuster, a prop de la creu. Estava casat amb la Maria, una dona petita com ell, que portava sempre un mocador negre al cap, lligat sota la barba. En Pere a part de fer de campaner també treballava de pagès, com era molt gran no podia treballar a jornal i es dedicava a tenir cura dels jardins i els horts dels estiuejants. Quan en Pere i la Maria eren molt vells i els era difícil suportar els hiverns, decidiren passar les nits a casa de la seva filla a Sant Cugat. En Pere venia a Valldoreix cada matí en tren, en "Colom", l'esperava a l'era de la rectoria i quan en Pere baixava del tren, en "Colom" corria cap a l'estació i tots dos pujaven cap a casa seva.
En Pere tenia catalogades totes les festes de l'any i d'acord amb la seva categoria anunciava les seves vigílies i solemnitzava les diades. A gran festa, llarg toc de campanes, a petita festa, curt toc. A les grans celebracions de bateig, comunions o casament feia dringar les campanes deixant bocabadats a tots els assistents. Normalment, en aquestes festes sempre li queia alguna generosa propina. Engegava amb un repic, amb les dues campanes grosses, fort i sorollós, i després anava minvant poc a poc el to fins que gairebé ni se sentien i immediatament pujant, pujant gradualment fins a arribar a l'esclat clamorós final. Tot seguit venia el vogar les campanes, les feia giravoltar totes dues amb una destresa magistral. El temps de les campanes i els campaners pràcticament s'ha perdut a la nostra contrada, per sort, pobles com Os de Balaguer (la Noguera) o Vilac (Val d'Aran) intenten conservar i difondre aquest patrimoni.
Segueix @jjcortesgarcia a Twitter i a Facebook