Perfectament imperfectes (i II)

Molt sovint no identifiquem quines situacions seria efectiu introduir canvis. Ni sabem què fer o com fer-ho. Quines estratègies abordar. I com és que no les identifiquem? Perquè no pensem en pensar. No sabem abstraure’ns de nosaltres mateixos i estem acostumats a fer les coses com les fem sense aturar-nos a pensar-hi. Ningú ens ha ensenyat a escoltar-nos, a mirar al nostre interior, a identificar els nostres sentiments i a relacionar-los amb les nostres necessitats. Ningú s’ha posat a ensenyar-nos expressament a gestionar les nostres emocions.

Hem deixat la nostra educació emocional en mans del temps i la experiència. La vida -a base de cops- i els teus propis errors seran els teus millors mestres, ens han dit. I jo em pregunto, què sabíeu fer equacions amb cinc anys? Què sabíeu quins eren els rius d’Espanya? No, però us van portar a l’escola i us ho van ensenyar. Escolteu, i sabíeu gestionar una frustració? O identificar i expressar un sentiment? Gestionar un conflicte intern o amb algú altre? Que us van portar a algun lloc? No, que això s’aprèn a casa i amb el temps, això no s’ensenya. A no? S’aprèn a casa això? Segur? I als de casa qui els ha ensenyat? I qui els ha ensenyat a ensenyar? Dependrà de la casa també, no? Bé, és que per això no hi ha un manual, fan el que poden... Escolti, doncs fem una cosa. A partir d’ara podríem deixar que el temps i l’experiència siguin els que ens ensenyin matemàtiques, anglès, geografia i història. No home, això no pot ser, que els nanos ho necessiten. Ah, i no necessiten saber gestionar les seves emocions?

Passem la major part del dia vivint en automàtic, pensant en el futur o en el passat, imaginant, amb la ment ocupada per la feina, per la tele, pel mòbil, per la música... Posem consciència a allò que fem? Sabem per què fem el que fem? Sabem per què seguim l’horari que seguim? Seguim algun horari, alguna rutina, alguna dieta? O actuem a partir del que ens han ensenyat, del que ens han dit que s’ha de fer i simplement ens deixem portar? Fas el que t’agrada?

Per mi la maduresa no és ser molt bo a la feina o tenir moltes carreres. Tampoc ho és treballar molt ni ser el millor en alguna cosa. Maduresa és saber gestionar les pròpies emocions de forma respectuosa amb un mateix i amb la resta. I això, que per a mi és el més important, es veu que ho hem d’aprendre tot sols i per assaig-error. Per premis i càstigs. Aquest tipus d’aprenentatge és útil, no ho negaré, però no és únic ni excloent.

El món és injust, la vida és injusta. No m’ho invento jo. Acceptem-ho, que no vol dir que ens conformem. Madurem. Val la pena viure amb felicitat, i per aconseguir-ho és imprescindible identificar allò que t’agrada, que sigui respectuós amb tu mateix i amb els altres, i després fer-ho sovint. Gandhi va dir: “si vols canviar el món, comença per canviar-te a tu mateix”. Si no vols que et jutgin, no jutgis. Si no vols que et facin mal, no facis mal. Si vols que et perdonin, perdona. Comença per posar en dubte que tot ho fas tan bé, que tot el que dius és just, que no t’equivoques mai, que sempre tens raó... Potser així, i parafrasejant al Sabina, arribarem un dia a tenir un món on ser valents no surti tan car, i on ser covards no valgui la pena.