Perfectament imperfectes (I)

Ens costa assumir que no som perfectes ni completament autosuficients. Que tenim sentit en la mesura que ens relacionem amb la resta. Fa la sensació que si reconeixem que necessitem ajuda admetem que fallem, que som dèbils, que no som competitius o competents, que no servim. Ens és molt més senzill no mirar al nostre interior, no reconèixer que som imperfectes, no acceptar-nos, fugir cap endavant.

És més fàcil desviar el focus d’atenció cap als altres. Justificar-nos, buscar una i mil excuses, jutjar, criticar els defectes dels altres, riure's dels altres, posar el crit al cel. Lamentar-nos de la situació, queixar-nos tot el dia, qualsevol motiu és bo per ficar-hi cullerada. Pobret de mi, pobrets de nosaltres, que ningú em comprèn, que ningú m’estima, que ningú m’accepta. Que la gent està en contra meva, que dec ser una mala persona. Que la culpa és dels polítics, dels bancs, del sistema, dels meus pares, de la bruixa de la meva sogra, del bandarra del meu marit…

La culpa és d'allò que m’han fet, d'allò que no m’han fet, dels professors que vaig tenir, d’aquesta calor insuportable, d’aquest fred que pela, o perquè avui és dilluns, o perquè avui no tinc el dia, no estic inspirat, m’he aixecat amb mal peu, no em trobo massa bé, tinc mala sort, estic passant una mala ratxa, una mala època, Sagitari s’ha alineat amb Capricorn i ha circumval·lat amb Saturn, i, és clar... Sempre hi ha alguna cosa, sempre hi ha algú. Pilotes fora. Sovint ja ho fem sense adonar-nos. I tu? I jo? Quin paper hi juguem en tot això?

Ens costa molt veure que encara ens falta molt de camí per aprendre, per créixer, per madurar. Ens costa reconèixer-ho i molt més reconèixer-ho davant d’algú. Conec moltes persones que es consideren més madures que la resta. Així m’ho comenten. N’he sentit ben poques que no creguin saber més que la resta o que no es considerin una mica millor que la mitjana. “Home, el millor no sóc... però millor que aquell, sí, eh! I fent això o allò altres pocs deuen haver-hi millors que jo”. També n’he conegut alguns que diuen que són els pitjors, que no serveixen per res, que mai faran res de profit. A mi els que més m’agraden són els que parlen poc i fan. Acta non verba. Aquests són els savis. Els que construeixen, els que proposen. Què discreta i senzilla i humil que és la saviesa.

De veritat és tan important ser el millor? Potser t’han explicat que has d’intentar ser el millor en alguna cosa. Que la meta és arribar a ser famós o guanyar molts diners. O que t’has de casar, tenir un nen i una nena, un cotxe i dues cases. Jo no vull que la meva felicitat es basi a guanyar coses, a assolir metes. Trobo que així mai acabo d’estar content, que sempre em falta quelcom. M’ho passo molt millor gaudint del que tinc, no desitjant el que no tinc. Això no vol dir que no sigui ambiciós -que no cobdiciós-, però prefereixo gaudir fent camí, no esperant.

Saps què passa? Que si vius per aconseguir coses, aconseguiràs el mòbil que volies però ja haurà sortit un nou model. Et compraràs aquell vestit però en dos dies passarà de moda. Et compraràs una casa a la costa de Llevant i, mala sort, ara el que està de moda és la costa de Croàcia, no t’ho havien dit? I la samarreta d’en Ronaldinho? Encara la portes? És molt vella, és millor la d’aquest any, que no ho has vist? Si la porta tothom! A mi viure així m’estressa, i quan m’estresso m’acabo posant malalt, i no m’agrada posar-me malalt. Precisament perquè el que m’agrada és sentir-me tranquil i amb energia per fer les coses que m’agraden.

Sovint em pregunto si allò que vull és el que jo vull o si és el que els altres em fan creure que vull. M’explico? Intento que les meves decisions estiguin meditades, sentides i raonades. Per això moltes vegades em pregunto, això ho necessito? Com em sento? Això em connecta o em desconnecta de la vida i de la meva forma d’entendre-la? He après que és molt difícil realitzar canvis efectius en la nostra conducta per viure més connectats amb allò que sincerament volem i necessitem. Costa molt aprendre a dir no. Costa molt canviar. No es fa ni amb uns dies ni amb uns mesos. Però és possible. Conec gent que ha canviat. Jo mateix hi segueixo treballant dia a dia. Es pot fer.

Continuarà...