Petita crònica d'una atenció ciutadana

El passat 14 de març vaig acudir, diligent, a l’Ajuntament de Sant Cugat. La meva intenció era presentar una al·legació per una multa que considerava excessiva per la circumstància que l’envoltava. 200 euros per deixar el cotxe en zona de càrrega i descàrrega per descarregar, precisament, el meu nét de 15 mesos, no és una fotesa.

Però, deixem-nos de laments i «anem als fets», com diria Ivan Vasilievch, oi, Jaume? Arribo i em trobo tres taulells, un sense ningú, un amb una noia (o senyora) i un tercer amb un noi. Al de la senyora hi havia dues senyoretes (o senyores) que estaven essent ateses, així és que m’adreço al xicot del taulell de la dreta i li demano què he de fer per presentar la meva al·legació. Em diu, amb gestos, que ell no en sap res, que li pregunti a la seva companya. Així, doncs, espero el meu torn.

Passats 10 minuts m’atén la senyora i em diu que passi directament al pati central i que agafi un número. – No m’ho podia haver dit el seu company, això?, increpo. Em respon gesticulant i com dient que el seu company no sap de què va la cosa. Dedueixo, doncs, que és una persona discapacitada que treballa a l’Ajuntament sense fer gran cosa. És potser el compromís de quota social? Conec força gent discapacitada que atenen a la gent amb molta exquisidesa. Però, això es mereixeria un altre article. Seguim!

Agafo un número on, imprès, m’informa que he d’esperar més d’una hora. Van per l’A25 i jo tinc l’A92. Resignació! Passen 35 minuts i ara van per l’A36. Faig càlculs i la cosa no em quadra. Veig uns quants funcionaris que s’arremolinen en torn un ordinador, canvien opinions, es fan mirades, esbufeguen. Alhora, un treballador puja una escala, s’ancora al fals sostre per enfilar-se i el sostre cedeix i cau, ell i sostre (un bocí) a terra. Enrenou! Afortunadament no ha pres mal. Passen 15 minuts i anem pel 37. Torno a fer càlculs i segueix no quadrant el temps i la cadència de números.

Passa un conegut de l’Ajuntament i li explico el panorama, com si es tractés d’una visió Pirandeliana. Esbufega! Em diu que el sistema falla, que l’han canviat per agilitzar (sic) la cosa, però que no va ni amb rodes. Davant la perspectiva, desisteixo del meu intent. Tornaré un altre dia perquè encara tinc temps per a fer l’al·legació.

29 de març. Torno a l’Ajuntament i, amb la lliçó apresa, vaig de cap a la màquina. No hi ha massa gent. Millor! Faré més via. El tiquet em diu que el temps d’espera és de 62 minuts. Ostres! Serà que el sistema segueix sense funcionar? No em queden dies per a fer l’al·legació i decideixo esperar, resignat, el temps que calgui. Passen 25 minuts i apareix el meu número a la pantalla, l’A90. Torno a fer càlculs i la cosa no em quadra, però, millor. Aleshores m'adono que han anunciat un munt de números sense resposta. Dedueixo que la gent, en agafar el número i veure que s’ha d’esperar una hora, desisteix i marxa.

El sistema falla o potser és una estratègia de l’Ajuntament per dissuadir els contribuents? Tot pot ser, però, no puc per menys que remembrar aquella famosa frase d’en Larra: ¡Vuelva usted manyana!