Poesia a dolls

La jove poesia catalana es troba en un moment excepcional. Aquest és el titular amb què hem de quedar-nos a l’hora de saber què està passant en la nostra literatura més recent i ben en particular entre els poetes joves. Ara mateix tenim al davant desenes de poetes d’una gran qualitat, amb propostes de renovació que han suposat l’entrada d’aire fresc en les nostres lletres.

Anna Gual, Mireia Calafell, Josep Pedrals, Rubén Luzón, Silvie Rothkovic o Jaume C. Pons Alorda són alguns noms que val la pena retenir, llegir i escoltar. En els últims anys han aparegut tot d’editorials independents com ara LaBreu o AdiA que han agafat amb força el relleu de l’edició i han permès obrir les portes de la publicació a aquests joves, els quals se situen en dues tendències principals: la nova cripticitat i la reformulació de la relació poètica amb la realitat.

En tots dos àmbits els joves estan plantejant propostes innovadores i hibridacions sorprenents. I aquesta, fet i fet, és la tesi que vaig tenir el plaer de desenvolupar el dimecres 14 d’octubre a l’Arxiu Nacional de Catalunya: l’existència d’una marea que està comportant l’obertura de nous camins i nous territoris expressius.

Aquest acte s’emmarcava en un esdeveniment ja plenament consolidat com és el Festival Nacional de Poesia que se celebra a la nostra ciutat. És una bona ocasió, sens dubte, per escoltar els poetes, conversar-hi, recrear-se en els mots feridors o bé en els silencis. Sant Cugat, de nou, s’omple de versos i aquest fet, per si sol, ja és una bona notícia i un d’aquells fets que ens singularitzen com a ciutat. Fins aquí els punts forts.

Tanmateix, en un moment en què els actes poètics tenen lloc de manera diària potser no seria del tot sobrer resituar el sentit d’aquests esdeveniments. També caldria incidir en la implicació del teixit ciutadà i associatiu, amb voluntat de transformació social. Són molts els qui escriuen, participen en clubs de lectura o en activitats de tipus literari.

Massa sovint la nostra ciutat és, pel que fa al terreny estrictament literari, un desert. El treball, així doncs, ha de ser quotidià, ha de comportar picar pedra i treballar els públics. Més que els bolets aïllats hem de conrear rizomes, per dir-ho com Deleuze, i estendre’ls amb l’objectiu de fer xarxa, de crear teixit. Fer un camí personal mitjançant la lectura hauria de ser la fita final de qualsevol acció cultural adreçada a la literatura. I, fet i fet, per no limitar-nos a una experiència concreta i limitada en el temps, hem de ser expeditius i un xic extemporanis.

El Festival d’enguany conté nombroses perles, com la presència de Màrius Sampere –ara mateix un dels grans poetes europeus–, la veu de Meritxell Gené i també la d’Antoni Rossell, que ha musicat versos de Susanna Rafart. Igualment cal destacar l’homenatge a Francesc Garriga, la presència de l’Slam –una modalitat de recitació en què els participants competeixen entre ells– o la participació, a la nit de poesia, de dos gegants de la poesia actual com Antònia Vicens i Lluís Solà. Sense oblidar que D. Sam Abrams i Marta Pessarrodona, autors santcugatencs de dimensió nacional, també hi seran presents.

Que puguem gaudir de la poesia a la nostra ciutat no només és una mostra de bon gust, sinó de civilització. Ara cal que cada dia de l’any ho tinguem present, i que la lectura i les propostes vinculades a la poesia siguin activitats habituals i no pas flors que no fan estiu.