Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Fa pocs dies encetàvem oficialment l’estiu amb la foguera de Sant Joan, una tradició que es perd tal com s’entenia en el sentit de cremar la fusta vella i de començar un nou solstici i nova vida. A Sant Cugat, però, hem tingut la nostra pròpia foguera en clau lingüística i de país amb la vinguda de la Flama del Canigó.
Hem deixat enrere la cursa municipal electoral amb presa de possessió del consistori i de la dona alcaldessa que el presidirà amb la banda sonora dels indignats santcugatencs; i amb un discurs amb forts components ètics per part d’una regidora que ser la màxima autoritat, per imperatiu d’edat, que ha estat un dels millors que jo he sentit en la política municipal. Ara ja tenim cartipàs municipal, si bé encara per beneir en el ple de juliol.
Acabades, gràcies a déu, les eufòries de la pilota (copa-lliga-xampions), i desarmades les cassoles dels indignats, hem donat pas a una Festa Major que jo trobo una mica estrambòtica: comissió de la Festa Major dimitida, les barraques han fet mutis per foro, pregó del Cor Infantil via telefònica... Sempre ens quedarà el Paga-li Joan, l’arrossada o simplement el trobar-te en una terrassa amb els amics o amb gent que no veus des de fa temps.
I després del soroll de la Festa Gran, al juliol, vindran les nits musicals d’estiu al Claustre o les nits teatrals a la fresca a les places.
La crisi s'haurà emportat el Cicle Curs i més a la fresca i tot el treball del voluntariós Xavier Codorniu. I amb el TANCAT PER VACANCES de l’agost alguns hauran abaixat definitivament la persiana. (Gràcies Domi, Jordi, Josep, Sandra i també Tresina i Joan de La Xarcuteria per aquests 60 anys de les millors mongetes cuites, llenties i cigrons de poble. I gràcies per la vostra bonhomia i honradesa). I quan tornem al setembre ens trobarem un Sant Cugat amb més franquícies i menys calidesa humanes. Però, ho deixo aquí, perquè aquest seria un poti-poti de tardor.
Hem deixat enrere la cursa municipal electoral amb presa de possessió del consistori i de la dona alcaldessa que el presidirà amb la banda sonora dels indignats santcugatencs; i amb un discurs amb forts components ètics per part d’una regidora que ser la màxima autoritat, per imperatiu d’edat, que ha estat un dels millors que jo he sentit en la política municipal. Ara ja tenim cartipàs municipal, si bé encara per beneir en el ple de juliol.
Acabades, gràcies a déu, les eufòries de la pilota (copa-lliga-xampions), i desarmades les cassoles dels indignats, hem donat pas a una Festa Major que jo trobo una mica estrambòtica: comissió de la Festa Major dimitida, les barraques han fet mutis per foro, pregó del Cor Infantil via telefònica... Sempre ens quedarà el Paga-li Joan, l’arrossada o simplement el trobar-te en una terrassa amb els amics o amb gent que no veus des de fa temps.
I després del soroll de la Festa Gran, al juliol, vindran les nits musicals d’estiu al Claustre o les nits teatrals a la fresca a les places.
La crisi s'haurà emportat el Cicle Curs i més a la fresca i tot el treball del voluntariós Xavier Codorniu. I amb el TANCAT PER VACANCES de l’agost alguns hauran abaixat definitivament la persiana. (Gràcies Domi, Jordi, Josep, Sandra i també Tresina i Joan de La Xarcuteria per aquests 60 anys de les millors mongetes cuites, llenties i cigrons de poble. I gràcies per la vostra bonhomia i honradesa). I quan tornem al setembre ens trobarem un Sant Cugat amb més franquícies i menys calidesa humanes. Però, ho deixo aquí, perquè aquest seria un poti-poti de tardor.