Potser no anem bé

No, avui no us parlaré del tema que ens ocupa ja de forma endèmica. Deixem-ho per ara, ja que sembla que els de la revolució es prenen un respir.

Almenys ja hem demostrat que els catalanets no som tan intel·ligents com voldríem, o ens pensem, però malgrat la nostra inestimable aportació al ridícul, tenim la sort de què els de Madrid, el “Gobierno de la Nación”, resulten ser els principals aliats per aconseguir les nostres aspiracions.

I és que en Rajoy i Cia. malgrat tenir la paraula “democràcia” adherida als llavis de forma permanent, insistent diria jo, aquest concepte no és més consistent que el tel de la llet bullida, quan la llet es bullia i era llet, està clar. “De estos demócratas del antiguo régimen y dialogo unidireccional nos libre Dios... (si más no, cuando vuelva de sus vacaciones)”.

No, avui us vull atabalar parlant de quelcom que és, crec jo, molt i molt preocupant i que resulta ser la violència en la pràctica de l'esport.

Últimament no falten discursos, col·loquis, ponències, etc. sobre els valors de l’esport, la pràctica esportiva i/o com hem de fer per transmetre als nostres jovenets, i no tan jovenets, el comportament educat, magnànim, exemplificador. Tot i més que podem trobar, inclús, en treballs o estudis sobre l’ètica en l’esport.

Jo crec que tot això és bo, però també penso que no cal tanta parafernàlia que moltes vegades no serveix sinó per emmascarar els interessos o intencions de molts dels que no paren de vendre’ns aquest bon producte, que ho és.

Jo crec que davant de casos vergonyants que repetidament es produeixen en els nostres terrenys de joc on en els dels contrincants, el que els responsables últims, que resultem ser els directius de les entitats esportives de la nostra ciutat, hauríem de ser molt més clars i contundents davant d'aquestes pràctiques que esdevén massa sovint.

Repeteixo, hauríem de ser molt més clars i contundents tenint com a fita fer pedagogia i demostrar que els valors, de què tant en parlem, són el que compta a la fi.

M’explico, si un partit resulta ser una batalla campal de crits, moltes vegades de la graderia (més d’un pare se n’hauria d’avergonyir) i pitjor encara, de cops i males maneres, doncs... senyors, a nosaltres, que ens agrada guanyar, ens agrada que els nostres joves aprenguin a guanyar i a perdre. Però fins i tot davant d’això, ens agrada més que aprenguin a renunciar si l’entorn no gaudeix del nivell que nosaltres pensem que els nostres joves mereixen i que és el tòtem de què volem a través també de la pràctica esportiva.

Doncs com dic, si això no pot ser, els responsables tenim el deure de parar el circ, explicar als nois els perquès i cap a casa. És important que sàpiguen que tot i perdent un partit han guanyat dignitat i han donat exemple del que tots volem ser ara i sempre que no és altra cosa que persones respectuoses i respectables. Dit d’una altra manera, han perdut un partit però han guanyat molt més que no pas uns punts a la classificació.

I és que, senyors, no hi ha altra cosa, la resta són galindaines que no ens porten enlloc. És fum que no ens permet veure els diferents nivells de realitat amb els que ens toca passar per aquest planeta encara que sigui jugant. Tots ens passem la vida tapant-ho tot, fen veure el què volem que sigui i no és perquè no pot ser.
Amics, el planeta és petit. Nosaltres som petits.

Estimats companys de viatge, som poca cosa i l’únic objectiu és aprendre a ser i estar en la realitat, la nostra i la dels altres. Aprendre constantment per millorar.

Guanyar és fantàstic, però perdre per aprendre a intentar ser el que de forma plena mai serem però que viurem intentant-ho, això és el que entre tots hauríem de fer.

No podem aguantar una dinàmica de triomfs a costa d’hipotecar tot el que intento dir-vos, l'educació, les bones formes, la condescendència i tot el que fa que vagui la pena aixecar-nos el diumenge al matí i anar amb els amics i companys a jugar, tot divertint-nos, un bon partit. I no cal més històries.

Pensem-hi tots plegats una miqueta si us plau. Contra la violència del tipus que sigui no hi ha excuses, tolerància zero.