Quan arriba la sega

Els pagesos han anat envellint, els seus fills han hagut de seguir altres camins per causes diverses i, si en queda cap, han de mantenir una maquinària molt difícil d’amortitzar.

Dies enrere vaig observar una màquina que segava i batia alhora en un dels pocs camps que encara es conreen. Vaig quedar admirat de la rapidesa amb què feia la feina. La memòria em va recular als anys en què aquesta feina es feia a cops de volant ben esmolat, que tallava com una navalla d’afaitar.

Fins l’arribada de les primeres màquines, al voltant del anys vint, aquesta feina s’havia fet de la mateixa manera durant segles. Al mes de juny, tard o d’hora començava la sega. “Pel juny, la falç al puny”, diu l’adagi català. Encara que el meu amic en tenia un altre: “Quan el sembrat es torna groc, jo encara me’n torno més”. En tot cas el començament de la feina depenia molt del temps que havia fet. Per la fira de maig, els segadors ja s’havien proveït de totes les eines i els estris i esperaven que el sembrat madurés bé per poder-lo tallar.

Era una feina que s’acostumava a fer en grups, tant si eren de la família com amics, i s’ajudaven recíprocament. S’havia d’arribar al camp a les primeres albors del dia, perquè amb la fresca de la matinada la feina se suportava millor. Cada segador portava el seu rem de feina i s’havien de preparar els “brancims” per lligar les garbes (els feixos de sembrat). Aquests lligams es feien del mateix sembrat, sempre es buscava algun clap més alt de la sembra, fins i tot s’arrencava perquè fos més consistent. S’agafaven les espigues per la punta i es cargolaven fent un tomb, després s’estiraven a terra per posar-hi el segat a sobre i així s’estenia la garba, tot ajudant-se de la “garrotera” (tros de pal d’uns quants centímetres de llarg, amb punta en un costat). Així es treballava fins a les set del matí, que era l’hora d’esmorzar. Un cop havien reprès la feina, a les nou, tornaven a fer un altre esmozar, el que anomenaven de les nou hores.

Tota la roba dels segadors, entre la suor i la pols, tenia el mateix color de la terra. Havien de portar un gran barret de palla per protegir-se del sol, un mocador lligat al coll perquè la pols no els entrés al cos i les mànigues de la camisa cordades als punys per resguardar-se dels continus fregaments del sembrat a fi que no els encetessin la pell.

Gairebé tots els segadors eren dretans i havien de protegir els dits de la mà esquerra amb una eina molt curiosa, “l’esclopet”. Era com una funda de fusta posada als dits per no rebre cap mal cop del volant o bé un cop mal donat del rebot d’una pedra que no havien vist.

Aquesta feina durava uns quants dies, tot depenia de com fos de nombrosa la colla. Mentrestant, feien una altra feina, conseqüent a la primera. Es tractava de fer les piles de les garbes, la “garbera”, que havien d’anar preparant de bon matí. Normalment feien piles de dues garberes (vint-i-una garbes per garbera), d’aquesta manera, quan el carro anava a carregar-les, ho tenia més fàcil. Aquestes garberes esperaven el torn per ser portades a l’era i fer la batuda.