Quan l'esport deixa de ser un joc

Una de les preocupacions cada cop més present en la nostra societat és l'augment de l'ansietat entre adolescents. Un dels factors que hi contribueix —i en què els adults tenim una responsabilitat directa— és la manera com s'entén i es viu l'esport extraescolar.

El que hauria de ser una activitat saludable, divertida i formativa s'ha convertit, massa sovint, en una font de pressió. La pràctica esportiva està orientada gairebé exclusivament a la competició. S'imposa un model que premia el rendiment i classifica els nois i noies per nivells.

Els entrenaments ocupen moltes hores, els caps de setmana giren al voltant dels partits i el marge per fer altres activitats es redueix. Ja no veiem nens jugant lliurement a pilota als parcs. On és l'esport espontani, sense adults dirigint, sense horaris ni exigències? M'he trobat amb molts adolescents que ho passen malament. La pressió d'entrenadors es torna aclaparadora. Aquesta exigència, que pot semblar formadora, sovint provoca estrès i frustració.

A tot això s'hi afegeix la pressió que imposen molts pares i mares des de la grada. Encara que ho facin amb la millor intenció, sovint els seus comentaris o "xerrades postpartit" es converteixen en una càrrega més.

Ens hem d'aturar i repensar-ho. Cal recuperar espais per jugar per plaer, sense pressions. L'esport hauria de ser una oportunitat per créixer, no una font d'angoixa. Si deixa de ser un joc, el que està en risc no és només l'oci: és el benestar emocional de molts joves.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.