Quan la Pepa t’aturava

Com tota persona més jove que ella (a Sant Cugat era quasi tothom) a mi m’aturava al crit de “nen!”. Sempre tenia alguna anècdota a punt. Que si havia anat a dinar no sé on, que si estava anant a la festa de no sé què o que les obres de vés a saber quin carrer s’estaven endarrerint.

Els de la ràdio, com ens coneixia a tots els que treballàvem a Ràdio Sant Cugat, la recordarem sempre. Era, juntament amb cadascuna de les nostres mares, l'oient més fidel de l’emissora. I francament, a tots ens pujava l’ego que una dona com ella ens reconegués només per la veu. A tots ens estimava molt però res comparat amb el Xavi Fornells, per qui sentia un amor especial. I em consta que aquest sentiment era mutu.

La Pepa Llunell se n’ha anat i amb ella una de les postals humanes de Sant Cugat. Al nostre poble hi ha joves de 20 anys amb mentalitat de vell i persones, com la Pepa, que als seus 93 anys no li pots dir vella.

La trobarem a faltar, i sobretot, amb les presses que tenim tots plegats, trobarem a faltar una excusa per parar una estona al carrer.

Creient com era, estic segur que ara és al cel mirant cada racó a la recerca de barreres arquitectòniques. I que es prepari Sant Pere perquè, per més feina que tingui, segur que la Pepa l’aturarà.