"Què serà del meu Milú si algun dia em passa res?"

Hi ha un tema que ens amoïna, i des de la PAS volem cercar la forma d'arribar a tots aquells gats i gossos que conviuen amb la gent gran, aquells animals que són pràcticament l'única companyia que tenen.

Perquè, hem pensat mai com és d'important aquell animaló per aquestes persones? Una d'aquestes tardes d'estiu, passejant pel poble, m'he tornat a trobar amb una dona. És algú especial com n'hi ha tants. Una dona de quasi 82 anys que viu sola i surt sovint a passejar gràcies al seu company, un dolç gosset de 12 anys, amb el qual s'han dedicat mútuament els últims deu anys des que ella es va quedar viuda.

Tenia ganes de xerrar, explicar allò que la preocupa, allò que recorda... i l'altre dia, com molt sovint acaba fent, em deia tota trista: "saps que sóc gran i estic sola, oi?". "Doncs no em puc treure del cap que serà del meu Milú si algun dia em passa res! O si m'han d'ingressar a l'hospital per alguna urgència? Què en faran d'ell? Qui se'n cuidarà? On el portaran?..."

I és que, per desgràcia, aquesta situació és molt més freqüent del que ens podem imaginar. Tot i així, no hem d'oblidar que són molts els motius que tenen les persones soles per tenir un gat o un gos. L'amor sense condicions, sense jutjar la personalitat de les persones, els efectes antiestrès que poden provocar acaronar-los, l'obligació de treure'ls a passejar que porta a fer exercici diari, la companyia i l'alegria que tenen en ser rebuts en entrar a casa... Sense oblidar l'agent socialitzador que multiplica la comunicació amb altres persones que passegen també els seus animals.

Per tant, entre altres coses, voldríem intentar establir un mètode, que ja funciona en altres indrets, basant-se en un carnet que l'amo hauria de portar a sobre sempre on s'identifica l'animal que està a càrrec seu i hi consta també el nom i telèfon d'una persona de contacte per poder ser avisada, en cas de necessitat.

Així doncs, ens agradaria poder dir a tota aquesta gent que no estan sols, que buscarem solucions perquè no hagin de patir per la seva mascota si algun dia ells no poden fer-ho.