Qui és l'última, si us plau?

Jo vinc d'una gran tradició d'anar a comprar a la plaça de vendre. De jove acompanyava sempre ma mare; ho feia a desgrat, és clar, perquè es tractava de fer de camàlic i el meu germà gran tenia la raríssima habilitat de desaparèixer en el moment oportú.

Anàvem a la Boqueria, en una època en què turistes no n'hi havia cap. Jo recordo que les venedores sempre deien allò de "reina, avui ve amb acompanyant". En canvi no feien cap referència a les meves belleses, atès que sempre anava ben pelat, amb les orelles sortides i les dents amuntegades: allò no hi havia per on agafar-ho.

L'Ofèlia, que era del morro fort, sempre em deia: "Jordi, pensa que les senyores grans sempre intenten passar al davant dels senyors: tu no et deixis colar mai". De fet, ella predicava amb l'exemple. I sempre li he fet cas.

A mi m'agrada molt més agafar tanda que prendre un número de cua. Facilita la conversa i et fa estar atent. Si demanes tanda, no pots estar pendent del mòbil, per exemple; perquè sempre hi haurà algú que te l'etzibarà. Fa no gaire temps, a Torreblanca, una senyora va intentar passar-me al davant amb una hàbil maniobra de distracció.

Mestressa –jo que li dic- jo hi era abans.

Com que el meu to va ser contundent, la senyora va respondre:

Ai, no es posi així; no me n'havia adonat.

I tant que se n'havia adonat! Però jo em vaig mantenir ferm i amb un cert to de distinció vaig demanar una lliura de cigrons i mitja de llenties.

Jo, des d'aquest aparador que em dona el Tot, vull fer un avís a tots els homes que em llegeixen: no es deixin entabanar per les senyores grans; són tremendes!