Quin fracàs... o no!

Veient el partit d’anada de la Supercopa contra l’Athletic de Bilbao a un li poden entrar molts dubtes de com anirà aquesta temporada al FC Barcelona, però si mirem la realitat des d’una mínima distància, des d’una mica de perspectiva, crec que encara no hauríem de llençar la tovallola.

 

I és que els “watsapps” anaven ben calents aquell dia. I no va ser cosa de pocs, ni dels mateixos que sempre es queixen per tot. En aquesta ocasió va ser força transversal. Al mateix grup de companys de la Junta Directiva de la Penya Blaugrana de Sant Cugat hi van saltar les alarmes de més d’un.

 

Però ben mirat això és bo. Això vol dir que guanyar (de moment) quatre dels sis títols possibles no és suficient, que tenir el millor jugador de la història a les nostres files no és suficient, que desplegar en la majoria dels partits un joc vertical i letal no és suficient. I que, tot i les prohibicions de contractació de nous jugadors, s’hagi pogut continuar guanyant títols i mantenint el nivell, seria com a mínim, per donar-los un marge de confiança.

 

I és que hem passat de ser el club del “Aquest any sí!” dels anys vuitanta, al club actual del “Aquest any també!”. La diferència és notable, però un s’acostuma ràpidament als triomfs i oblida fàcilment d’on venim, i sobretot, quant de difícil és guanyar cada partit, cada competició.

 

No ens poséssim nerviosos que això només ha fet que començar. Si cal, ja tindrem temps per criticar a Déu i sa mare. Que d’això aquí, en sabem un munt!