Quinze anys de museus

El 22 d’abril del 2003 es va inaugurar el Museu de Sant Cugat al monestir, i al maig del mateix any el de tapissos, ubicat a la Casa Aymat. Ja fa quinze anys. Què han representat per a la ciutat els dos equipaments, als quals se’ls van afegir la capella de Sant Domènec i el Celler Modernista, i encara, després, Cal Gerrer? Què representen per a una ciutat els seus museus?

Un museu no és un mer expositor de conceptes relacionats amb el saber. També ho és, però no només. Un museu, a més d’un contenidor d’objectes i coneixements, sempre ha estat, en virtut d’aquests, un espai de cristal·lització de la identitat col·lectiva, on es mostra allò que ens identifica, ens dota de personalitat i ens relaciona amb el món. I un museu modern ho fa conscientment i militantment: viu i és en virtut dels seus visitants i dels ciutadans a què es deu.

A Sant Cugat els museus han exercit aquesta funció militant tot explicant la història i riquesa artística de la ciutat, reconeixent vides de persones rellevants, algunes d’anònimes, que han configurat la ciutat i n’han marcat el tarannà. Esdevenint cruïlla de coneixements, de vivències, de relacions culturals. Espais on conèixer i reconèixer la identitat local. On saber que fórem benedictins, que fa dos dies la vila era de pagesos, que a Sant Domènec vam guanyar els francesos, que al monestir hi sojornà el príncep de Darmstadt o que la Delphi va articular Sant Francesc.

Mig milió de visitants, desenes de milers d’estudiants, més de 120 exposicions i catàlegs, desenes d’activitats culturals amb entitats de la ciutat. Però, sobretot, trobada i interacció, configuració d’identitats. Quinze anys de museus