Riders

S'han convertit en un element més de les grans ciutats. Ja no només se'ls veu pels carrers més transitats, a poc a poc, van arribant a tot arreu, també a Sant Cugat. Són la prova que estem disposats a tot per tenir unes comoditats que, sincerament, no sé fins a quin punt necessitem. Ho volem tot, ara i aquí. Ja no podem esperar, ja no podem preveure. La vida ens atropella.

Tant se val que el que cobren sigui misèria, tant se val que hàgim escoltat el tracte denigrant que reben per part de l'empresa que representen. Cada cop són més, de fet moltes oficines poden començar a plantejar-se seriosament la figura del "recollidor i distribuïdor de paquets", tret d'aquelles que, fartes de la situació, ja ho han prohibit.

Aquest juliol l'associació Sant Cugat Comerç ha alertat que el comerç del centre de la ciutat està desapareixent, han fet servir el concepte 'desertització' per referir-se a la gran quantitat de locals buits que han quedat al descobert. Més de 50 n'han comptat.

Potser algun dia mentre còmodament estiguem esperant una d'aquestes caixes, o un d'aquests menús que tanta mandra ens fa cuinar, lamentarem viure en ciutats buides, sense batec i sense ànima. Serà llavors quan explicarem als nets que "les botigues abans donaven tanta vida..."

No sé si ens parem a pensar massa per què tot això que encarreguem a cop de clic o d'app, a les plataformes que tots coneixem, representa una ganga. No sé quants de nosaltres fem veure que és més important el que volem que com ho comprem. Deu ser que tots plegats portem la precarietat tan interioritzada que fins i tot ja ens corre per les venes.