Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Mai al llarg de les tretze edicions del Festival de Poesia, el Poeta d’Honor havia compartit protagonisme amb un col·lega. No per manca de similituds poètiques: tant Joan Margarit com Salvador Espriu gaudeixen de popularitat lectora, i també destaquen per concepció total de les obres respectives.
Segurament auxiliat per les circumstàncies polítiques que afecten el país, l’Any Espriu demostra cada dia la validesa de la poesia com a gènere. Amb permís de Maragall i Pere Quart, Espriu és el poeta català més popular després de Verdaguer i Sagarra, encara que probablement no el més llegit, que seria Martí i Pol. Més d’un editor s’haurà sorprès de la tirada popular que mantenen els llibres d’Espriu, de com es venen i de com el nom del poeta apareix amb força als mitjans de comunicació. Ocnos i el parat esglai consolida la vigència del poeta.
El Festival de Poesia de Sant Cugat era un marc perfecte per acollir el llibre -per bé que aquest ja s’havia presentat en un acte al Palau de la Generalitat-. Algú es demanarà per què és tan important un llibre pòstum: Ocnos i el parat esglai recopila i revisa tots els pròlegs, articles, notes i comentaris (literaris i no tan literaris) del poeta. L’acte es va celebrar a la Casa de Cultura, on el públic va gaudir d’una classe magistral a càrrec del crític Sam Abrams i de l’acadèmic Fèlix Fanés. Hi va assistir el pintor Sergi Barnils, il·lustrador de l’obra, i l’editor Ramon Balasch. Tots quatre santcugatencs.
El mateix Abrams no va dubtar a qualificar el llibre com “un esdeveniment de primera magnitud, una joia de la corona”. Referint-se a la cruesa amb què Espriu s’expressava sobre la realitat social, Fanés va aconseguir la complicitat del públic en afirmar que “Espriu era un autèntic mal educat”; com ho eren els seus admirats Goya o Brueghel, per exemple. A Ocnos, però, aquesta aspror es suavitza. Entès com a dietari, el llibre ens acosta precisament a l’Espriu més personal. El públic va tastar els textos a través de les veus de Dolors Vilarasau i de la seva filla Martina Vilarasau.
Una publicació cabdal com aquesta no s’hauria pogut portar a terme sense la política editorial de Ramon Balasch, auxiliat per Mireia Mur. Tampoc sense el suport de l’artista Sergi Barnils, que ha dotat el llibre d’esplèndides il·lustracions, significativament influenciades per les mateixes lectures que obsessionaven Espriu. No és l’únic tret en comú entre Espriu i Barnils: tots dos allunyats del món editorial mercantilista, basteixen l’obra a través d’un sistema hermenèutic que exigeix i guia a l’espectador.
Tornant a Balasch, ja als anys 80 va ser l’artífex de Llibres del Mall, segell que va consolidar noms com el propi Martí i Pol. Abrams destaca la fidelitat de Balasch envers la memòria d’Espriu, de qui va ser secretari. El crític també adverteix que el panorama literari actual està cada vegada més representat per segells petits, i que aquests han d’actuar de bracet amb la societat civil, lluny de grans objectius econòmics i de subvencions institucionals. Una realitat que veurem sovintejar en el futur, i que s’escampa a d’altres vessants de la realitat cultural. És en aquest sentit que cal valorar adequadament la tasca de Ramon Balasch, que consolida el patrimoni literari i pictòric del país.
Segurament auxiliat per les circumstàncies polítiques que afecten el país, l’Any Espriu demostra cada dia la validesa de la poesia com a gènere. Amb permís de Maragall i Pere Quart, Espriu és el poeta català més popular després de Verdaguer i Sagarra, encara que probablement no el més llegit, que seria Martí i Pol. Més d’un editor s’haurà sorprès de la tirada popular que mantenen els llibres d’Espriu, de com es venen i de com el nom del poeta apareix amb força als mitjans de comunicació. Ocnos i el parat esglai consolida la vigència del poeta.
El Festival de Poesia de Sant Cugat era un marc perfecte per acollir el llibre -per bé que aquest ja s’havia presentat en un acte al Palau de la Generalitat-. Algú es demanarà per què és tan important un llibre pòstum: Ocnos i el parat esglai recopila i revisa tots els pròlegs, articles, notes i comentaris (literaris i no tan literaris) del poeta. L’acte es va celebrar a la Casa de Cultura, on el públic va gaudir d’una classe magistral a càrrec del crític Sam Abrams i de l’acadèmic Fèlix Fanés. Hi va assistir el pintor Sergi Barnils, il·lustrador de l’obra, i l’editor Ramon Balasch. Tots quatre santcugatencs.
El mateix Abrams no va dubtar a qualificar el llibre com “un esdeveniment de primera magnitud, una joia de la corona”. Referint-se a la cruesa amb què Espriu s’expressava sobre la realitat social, Fanés va aconseguir la complicitat del públic en afirmar que “Espriu era un autèntic mal educat”; com ho eren els seus admirats Goya o Brueghel, per exemple. A Ocnos, però, aquesta aspror es suavitza. Entès com a dietari, el llibre ens acosta precisament a l’Espriu més personal. El públic va tastar els textos a través de les veus de Dolors Vilarasau i de la seva filla Martina Vilarasau.
Una publicació cabdal com aquesta no s’hauria pogut portar a terme sense la política editorial de Ramon Balasch, auxiliat per Mireia Mur. Tampoc sense el suport de l’artista Sergi Barnils, que ha dotat el llibre d’esplèndides il·lustracions, significativament influenciades per les mateixes lectures que obsessionaven Espriu. No és l’únic tret en comú entre Espriu i Barnils: tots dos allunyats del món editorial mercantilista, basteixen l’obra a través d’un sistema hermenèutic que exigeix i guia a l’espectador.
Tornant a Balasch, ja als anys 80 va ser l’artífex de Llibres del Mall, segell que va consolidar noms com el propi Martí i Pol. Abrams destaca la fidelitat de Balasch envers la memòria d’Espriu, de qui va ser secretari. El crític també adverteix que el panorama literari actual està cada vegada més representat per segells petits, i que aquests han d’actuar de bracet amb la societat civil, lluny de grans objectius econòmics i de subvencions institucionals. Una realitat que veurem sovintejar en el futur, i que s’escampa a d’altres vessants de la realitat cultural. És en aquest sentit que cal valorar adequadament la tasca de Ramon Balasch, que consolida el patrimoni literari i pictòric del país.