Sant Cugat, pel canvi cultural?

El nostre país es genera una producció i una activitat artística de les més significatives de l’Estat i d’Europa, però aquest potencial no ha merescut fins ara l’atenció que es mereix. Per posar un exemple només ha comptat en els últims anys amb una mica més de l’1% de la despesa de la Generalitat i, de l’Ajuntament de Sant Cugat, se’n desconeix el tant per cent, ja que s’engloba en l’àmplia àrea dels serveis personals.

Tots els sectors compromesos amb l’art contemporani hem manifestat en els últims temps a les diferents administracions la marginalitat amb què, des de l’administració, s’ha tractat el tema. Per posar més exemples la Conselleria de Cultura de la Generalitat només ha destinat un 4,25% dels seus recursos en els últims anys i ha exclòs l’art contemporani dels plans d’inversió de l’u per cent cultural –que per cert a la nostra ciutat mai s’han aplicat.

Davant d’aquest trist panorama, Catalunya, que històricament havia estat capdavantera en l’art, a escala nacional i internacional, avui ha evidenciat una forta davallada en la pèrdua de protagonisme. És inconcebible que els artistes catalans tinguin tan poca representació dins els museus. La incorrecta gestió d’unir esforços de la societat civil i l’Administració del nostre país ens ha aportat a aquests pobres resultats.

En aquests moments, els museus generen riquesa econòmica, a més d’un interès turístic, fent que les ciutats que aposten decididament per un museu o galeria d’art canviïn immediatament la seva imatge. Sant Cugat vol tenir un museu del tapís, però si no augmenta el pressupost de les arts visuals fins al 6%, que és el normal a Europa, poc podem esperar. No es pot permetre una política de continuïtat ja esgotada a l’àmbit local.

El món de la cultura com a manifestació progressista sempre ha estat a l’avantguarda del temps, per això, comencen a sortir articles a la premsa del país cridant l’atenció de l’Administració per tal que no s’agafin les arts visuals com una revetlla, ni una festa major.

Les arts plàstiques no tenen la mateixa acollida dins la societat, perquè no s’ha motivat l’interès dels ciutadans apropant-los a elles, tal com s’ha fet en altres camps. Per això, l’Administració té la responsabilitat de motivar i provocar l’interès perquè els ciutadans ens apropem a la cultura i a l’art. Això, ara com ara, no passa ni a Sant Cugat, ni al país.