Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Em dic Hernàndez Pérez i sóc catalana. Sóc i em sento catalana. El meu pare, andalús de naixement, va venir a Catalunya a guanyar-se el pa que no va poder trobar en terres andaluses. Sóc xarnega, filla de la immersió lingüística i sóc totalment competent en català i en castellà. I en anglès... I per què no tinc més temps que si no aprendria xinès i àrab.
Més enllà de les sentències que qüestionen l’ escola en català, el que de debò no puc entendre és que famílies que viuen aquí es neguin a que els seus fills rebin l’educació en la llengua pròpia del país. I subratllo pròpia perquè així queda establert en l’Estatut d’Autonomia, refrendat – malgrat que amputat – per les Corts espanyoles. És llei orgànica i la llei de lleis a Catalunya.
La llengua m’ha permès integrar-me i prosperar. No saber la llengua pròpia del país on vius i treballes et margina i t’incapacita, per exemple, per accedir a determinats llocs de feina. És això el que volen pels seus fills? S’ho han pensat bé? O moguts per interessos partidistes han fet servir l’educació per carregar, altra vegada, contra Catalunya. Com deia, em sembla incomprensible.
Em vaig alfabetitzar en castellà i l’espanyol va ser la meva primera llengua. Ara, estimo la llengua de Pompeu Fabra, de Foix, de Pla, de Rodoreda i dels Manel. I òbviament que també gaudeixo llegint Galdós, Montalbán o Pérez Reverte. Aquesta és l’essència de la immersió lingüística. Gràcies a saber – de manera indistinta – català i castellà he pogut treballar a TV3, però també escriure a El Periódico o a El País.
Soc xarnega i què? Amb més raó defenso el català. Demano ni un pas enrere. Aquí i ara, ens cal unió. La unió de les forces catalanistes i de la societat civil per fer costat al govern per defensar el model d’immersió lingüística. Un model d’èxit i sobretot, sobretot, un model que garanteixi la cohesió social.
No hi ha raons pedagògiques a darrere, ni justificacions curriculars; hi ha ceguesa política i seguidisme judicial.
O Espanya ens accepta d’una vegada tal com som, la qual cosa vol dir amb una llengua, una cultura i una identitat pòpies o, en cas contrari, per mi i per milers de catalans, seran ells els que estaran escribint la post data: Adéu (Adiós) Espanya.
Més enllà de les sentències que qüestionen l’ escola en català, el que de debò no puc entendre és que famílies que viuen aquí es neguin a que els seus fills rebin l’educació en la llengua pròpia del país. I subratllo pròpia perquè així queda establert en l’Estatut d’Autonomia, refrendat – malgrat que amputat – per les Corts espanyoles. És llei orgànica i la llei de lleis a Catalunya.
La llengua m’ha permès integrar-me i prosperar. No saber la llengua pròpia del país on vius i treballes et margina i t’incapacita, per exemple, per accedir a determinats llocs de feina. És això el que volen pels seus fills? S’ho han pensat bé? O moguts per interessos partidistes han fet servir l’educació per carregar, altra vegada, contra Catalunya. Com deia, em sembla incomprensible.
Em vaig alfabetitzar en castellà i l’espanyol va ser la meva primera llengua. Ara, estimo la llengua de Pompeu Fabra, de Foix, de Pla, de Rodoreda i dels Manel. I òbviament que també gaudeixo llegint Galdós, Montalbán o Pérez Reverte. Aquesta és l’essència de la immersió lingüística. Gràcies a saber – de manera indistinta – català i castellà he pogut treballar a TV3, però també escriure a El Periódico o a El País.
Soc xarnega i què? Amb més raó defenso el català. Demano ni un pas enrere. Aquí i ara, ens cal unió. La unió de les forces catalanistes i de la societat civil per fer costat al govern per defensar el model d’immersió lingüística. Un model d’èxit i sobretot, sobretot, un model que garanteixi la cohesió social.
No hi ha raons pedagògiques a darrere, ni justificacions curriculars; hi ha ceguesa política i seguidisme judicial.
O Espanya ens accepta d’una vegada tal com som, la qual cosa vol dir amb una llengua, una cultura i una identitat pòpies o, en cas contrari, per mi i per milers de catalans, seran ells els que estaran escribint la post data: Adéu (Adiós) Espanya.