Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Com un ciutadà qualsevol que sóc, més o menys normal, cada dia pateixo de les mateixes anàlisis, teories, conjectures, deduccions i demès sobre la nostra realitat política-social, el procés sobiranista (independentistaaaa collons!!!) i de les anades i vingudes dialèctiques i de tota mena que ens venen representades per les declaracions dels autoanomenats classe política, dels tertulians a 150,-€ l’hora i demés interpretadors i intermediaris mediàtics.
La veritat, quin gallinerrrr!!.
Fixeu-vos, des de la mani de la diada del 2012 fins ara no fan més que dir-nos el mateix cada dia, a cada debat, en cada article o desenvolupen com una gran novetat....per fi.....¿? ja tenim la solució...i tornem-hi (quin mal de cap!)
Doncs bé, sabeu què os dic? Que el problema no son sols els polítics de extrema dreta o de dretes o de suposada esquerra i els seu modus vivendi anomenats partits, sindicats majoritaris, les administracions dins de les administracions i demès actors. No, el problema no son solament ells, doncs si us preneu la molèstia de estar una mica al dia de tot el que se us diu o mes aviat se us ven i el que diuen que fan i que en realitat no diuen ni fan, veureu que no es física quàntica ni teoria de la relativitat sinó tan sol una regla de tres simple (la composta la deixem pels il·lustrats). El problema som nosaltres que no volem veure la realitat i quan ens toca fer-ho aleshores la caguem per analfabets funcionals que som, per indocumentats que estem, per desinformats que resultem ser a pesar de disposar d’una eina bastant útil con es Internet.
Us posaré un exemple que vaig viure no fa massa i no es precisament de temàtica política, valguem Déu la política!!!.
Com deia, fa poc temps vaig participar en unes eleccions d’una Federació Esportiva i com no pot ser d’altre manera, em va tocar fer campanya a favor d’un dels candidats, en vaig recórrer una gran part de Catalunya buscant vots, recolzant conferències, intentant aglutinar a la que suposàvem oposició al estatus quo imperant fins les hores.
Tothom ens deia mil pestes dels dirigents en el poder fins el moment, tothom tenia bastant clar el que s’havia de fer. Semblava que el relleu era cosa feta i lògica desprès de tants anys d’un sol signe en la direcció de l’esmentada entitat.
Doncs bé, arribà el dia de les eleccions, el dia de anar a votar i no es va presentar quasi ningú, sols es va significar la majoria minoritària dels de sempre que sí van fer pinya i per tant van guanyar legítimament i tot va quedar en no res, es adir, com sempre.
Què us vull dir amb aquesta petita història? Què estic emprenyat? Noooo, que tots estan equivocats excepte jo? Nooo, que érem els millors? No ho sé. El que us vull dir es que aquest país, el nostre i el dels veïns del sud, estan habitats en major part per demòcrates de sobretaula, d’analistes de cafè i puro (quan es pot) i que la realitat, la nostra realitat, la configurem nosaltres mateixos votant el que votem pensant que anirà bé per a nosaltres (la teoria del yo mi me conmigo) i no entenent que si vivim en societat som corresponsables juntament amb els nostres veïns de vida. Que sempre la caguem perquè en realitat som el que critiquem, fem el que no volem que es digui que fem, perquè no ens preocupem ni una mica d’analitzar la realitat, se’ns enfot un pebrot el futur dels nostres fills i menys encara el dels fills dels nostres veïns.
Companys de vida, companys de planeta, accepteu-ho, som una panda de primitius amb corbata, smartphone, tablet, Audi A27J3/2, etc. i ens anem d’aquesta curta vida sense saber ni tan sols perquè el paper higiènic té els talls tant curts.
La solució al que ens està passant la tenim nosaltres perquè el problema reial som nosaltres, la resta, lo de cada dia, es circumstancial es la foto, una foto (els polítics, els partits polítics, la España grande y libre...etc.) que sens representa desenfocada però fixeu-vos-hi bé, mireu-la amb deteniment i veureu que hi SOM NOSALTRES.
La veritat, quin gallinerrrr!!.
Fixeu-vos, des de la mani de la diada del 2012 fins ara no fan més que dir-nos el mateix cada dia, a cada debat, en cada article o desenvolupen com una gran novetat....per fi.....¿? ja tenim la solució...i tornem-hi (quin mal de cap!)
Doncs bé, sabeu què os dic? Que el problema no son sols els polítics de extrema dreta o de dretes o de suposada esquerra i els seu modus vivendi anomenats partits, sindicats majoritaris, les administracions dins de les administracions i demès actors. No, el problema no son solament ells, doncs si us preneu la molèstia de estar una mica al dia de tot el que se us diu o mes aviat se us ven i el que diuen que fan i que en realitat no diuen ni fan, veureu que no es física quàntica ni teoria de la relativitat sinó tan sol una regla de tres simple (la composta la deixem pels il·lustrats). El problema som nosaltres que no volem veure la realitat i quan ens toca fer-ho aleshores la caguem per analfabets funcionals que som, per indocumentats que estem, per desinformats que resultem ser a pesar de disposar d’una eina bastant útil con es Internet.
Us posaré un exemple que vaig viure no fa massa i no es precisament de temàtica política, valguem Déu la política!!!.
Com deia, fa poc temps vaig participar en unes eleccions d’una Federació Esportiva i com no pot ser d’altre manera, em va tocar fer campanya a favor d’un dels candidats, en vaig recórrer una gran part de Catalunya buscant vots, recolzant conferències, intentant aglutinar a la que suposàvem oposició al estatus quo imperant fins les hores.
Tothom ens deia mil pestes dels dirigents en el poder fins el moment, tothom tenia bastant clar el que s’havia de fer. Semblava que el relleu era cosa feta i lògica desprès de tants anys d’un sol signe en la direcció de l’esmentada entitat.
Doncs bé, arribà el dia de les eleccions, el dia de anar a votar i no es va presentar quasi ningú, sols es va significar la majoria minoritària dels de sempre que sí van fer pinya i per tant van guanyar legítimament i tot va quedar en no res, es adir, com sempre.
Què us vull dir amb aquesta petita història? Què estic emprenyat? Noooo, que tots estan equivocats excepte jo? Nooo, que érem els millors? No ho sé. El que us vull dir es que aquest país, el nostre i el dels veïns del sud, estan habitats en major part per demòcrates de sobretaula, d’analistes de cafè i puro (quan es pot) i que la realitat, la nostra realitat, la configurem nosaltres mateixos votant el que votem pensant que anirà bé per a nosaltres (la teoria del yo mi me conmigo) i no entenent que si vivim en societat som corresponsables juntament amb els nostres veïns de vida. Que sempre la caguem perquè en realitat som el que critiquem, fem el que no volem que es digui que fem, perquè no ens preocupem ni una mica d’analitzar la realitat, se’ns enfot un pebrot el futur dels nostres fills i menys encara el dels fills dels nostres veïns.
Companys de vida, companys de planeta, accepteu-ho, som una panda de primitius amb corbata, smartphone, tablet, Audi A27J3/2, etc. i ens anem d’aquesta curta vida sense saber ni tan sols perquè el paper higiènic té els talls tant curts.
La solució al que ens està passant la tenim nosaltres perquè el problema reial som nosaltres, la resta, lo de cada dia, es circumstancial es la foto, una foto (els polítics, els partits polítics, la España grande y libre...etc.) que sens representa desenfocada però fixeu-vos-hi bé, mireu-la amb deteniment i veureu que hi SOM NOSALTRES.