Somnis trencats

A primers de març, poc abans de marxar cap a Austràlia, tot parlant amb el meu nét gran, el Pol, tota una personeta de 8 anys, em deia que durant aquests dies que seríem fora, hi havia dues coses que li feien molta il·lusió. La diada de Sant Jordi, perquè havien de fer una activitat a l'escola que li agradava molt, i un viatge a Eurodisney que havien de fer amb els altres avis i els seus cosins.

Tot se'n va anar en orris i em va saber molt greu per ells i vaig maleir la COVID-19 i tot el que ha comportat per tothom. Però em vaig adonar que no tenia cap motiu per queixar-me en pensar en aquells nens i nenes que per raons de malalties o accidents veuen els seus somnis i il·lusions definitivament trencats, amb dolor i patiment. Portat en positiu podria ser inclús un element per reflexionar i per adonar-se que la mateixa vida s'emporta il·lusions i somnis sense preguntar.

Però el confinament de la COVID-19 ha estat, si més no, especial. De cop i volta, sense explicacions. Deixar de veure als amics, als mestres, als companys, als cosins, als avis. Aïllats a casa. No tots els nens ho deuen haver assimilat igual. Com més extravertits, vitals i actius, més els hi deu haver costat entendre i acceptar la nova situació.

Ara, que sembla que anem cap a una certa normalització, cal esperar que entre els pares i, sobretot els mestres, que no els han deixat mai de costat, que han dedicat hores i hores a donar-los-hi tot el suport possible, podem anar recuperant la normalitat per aquestes criatures i, sobretot, intentar aprendre de què ens ha passat i que no es torni a repetir.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.