Sorprenent

Quan són petits, els van a veure els pares, les mares, els cosins, les tietes i els tiets, les iaies i els iaios, veïns, i fins i tot gent que passa pel carrer. Però segons es van fent més grans, la majoria dels acompanyants van desapareixent, i queden només uns quants incombustibles.

Era un diumenge al matí a Can Magí, en un partit de Cadets, on hi havia un desembarcament de pares de l’equip contrari com feia anys que no es veia. A la categoria de Cadets els equips visitants acostumen a venir acompanyats per uns pocs pares, però en aquesta ocasió ja us ben asseguro que no va ser així, i la grada de Can Magí estava plena a vessar.

A la segona part, quan el resultat era de 3-0 a favor dels nostres jugadors i tot el partit anava com una seda i sense cap incident, es va produir una jugada en l’àrea d’atac en la que un dels nostres davanters es va quedar sol davant porteria i va marcar un gol de voleia.

Immediatament després, uns quants pares van començar a increpar l’àrbitre recriminant de forma molt vehement que el nostre jugador es trobava en fora de joc.

Durant uns pocs minuts, més pares es van afegir a la claca. Jo no vaig veure la jugada així que no puc opinar, però el fet que cap jugador contrari no recriminés la decisió a l’àrbitre per mi és més que significatiu.

I el que ens va deixar perplex a tota la grada va ser quan dos jugadors de l‘equip contrari es van dirigir als seus pares i, cridant-los, els van demanar que deixessin d’increpar a l’àrbitre i que no tenien raó. Hi havia un jugador que clarament trencava el fora de joc i la decisió de l’àrbitre era del tot correcte. Els pares van haver de callar de cop, avergonyits.

Tant de bo mai més cap fill hagi de dirigir-se al seu pare enmig d’un partit per demanar-li que deixi de qüestionar una decisió arbitral. A banda del resultat esportiu, sense dubte, aquests jugadors van donar una lliçó a tots i van ser ells els autèntics guanyadors del partit.