Sortir-se'n i tant. Però sobretot, arribar

Ara que després de moltes setmanes ens podem tornar a trobar amb les persones estimades, m'he adonat que al revés del que esperava, aquestes trobades tenen un to moix. No n'hi ha per menys, crec que a tot estirar, aspirem a certa serenitat. 

Allò que tenim per explicar-nos no és res massa de l'altre dijous, sinó la constatació d'una estranyesa col·lectiva. Cadascú té la seva història i crec que molts pensem, molt sovint, en receptes per sortir d'aquesta distopia i aprofitar per a fer un món nou menys fràgil i injust i que es rebel·li menys patètic en un futur. 

La veritat, no em convencen els lemes d'"ens en sortirem". Perquè obvien coses importants, perquè poden fer confondre desig amb realitat. Perquè la causa és vírica, però la matèria primera ha estat la desigualtat, la debilitat del sector públic, la no distribució de la riquesa. Perquè si seguim igual, no ens en sortirem o almenys segur que no tots. 

És clar, en un balcó només hi caben lemes, però quan acabem totes aquestes converses una mica pansides, entonem un descregut tot anirà bé i ho fem per resiliència, per supervivència, per tossut optimisme de la voluntat, perquè les persones som així i ens fa extraordinaris. Però, per a què tot bé caldrà més. Força més. 

Caldrà no oblidar aquests dies, sinó deturar-nos en allò que s'ha manifestat com desastrós en la nostra organització social. Caldrà no deixar de pensar col·lectivament, després d'aquesta derrota que ha patit l'individualisme com a doctrina. Caldrà extreure lliçons serioses. Només organitzadament i críticament amb el que ens envolta. Només podem sortir d'un lloc, perquè tenim clar a quin altre lloc volem arribar.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.