El teatre amateur

Ja he comentat en altres ocasions l'extraordinària afició pel teatre al nostre poble. No sols com a espectadors, sinó també i sobretot, com a actors.

Voldria comentar avui la relació entre l'actor aficionat, l'amateur i el professional. Hom li dóna una importància i una qualitat evolutiva. És a dir, que comences com a aficionat, vas evolucionant i millorant i acabes com a professional. Certament moltes vegades és així. Però no sempre.

L'actor professional, el que viu d'allò que li dóna l'espectacle, ha d'estar sempre pendent de la platea, de la quantitat de gent que ha acudit a l'espectacle, de si té èxit o no el que està fent. Perquè si no agrada, ja pots estar pensant en un altre projecte. I que se'n recordin de tu i et cridin.

Això el fa decidir-se més per treballs que agradin al públic que no pas per obres que voldria fer. Tothom sap que tenim una gran quantitat d'espectadors que van al teatre a riure, a oblidar-se dels problemes quotidians. Moltes vegades les comèdies i el teatre comercial surten d'aquest desig.

Sortosament també n'hi ha de públic exigent, d'amants a les arts escèniques que saben apreciar i gaudir d'un bon treball que, a més, els faci pensar.

El teatre amateur no té aquest problema. Certament agraeix veure plena la sala, però el missatge que vols donar, allò que vols fer rumiar a l'espectador, té més pes que el riure del públic. I l'exigència en la interpretació sovint és tant o més que en el professional.

Ho deia l'Armonia Rodríguez, la dona que va plantar la primera llavor d'Espiral: “El teatre ha de portar sempre un missatge i ha de ser econòmicament assequible a tothom.”

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.