Tennis de carrer

Ha estat una bona notícia que l’any passat el Club de Tennis celebrés els seus cinquanta anys d’existència. Als seus inicis, els promotors –bons amics meus– em convidaren a formar part d’aquella iniciativa que em va semblar necessària a un Sant Cugat faltat de tot, però ho vaig refusar, ja que la meva activitat solidària i col·lectiva anava encarrilada cap a uns altres paràmetres que no eren l’esport. Però ara aquesta efemèride em desperta records d’infantesa que sols en el Sant Cugat de fa una vuitantena d’anys podien ser realitat.

Érem una colla  de petits veïns que possiblement en aquells temps vam ser els pioners a jugar a tennis a Sant Cugat, quan la plaça de Pep Ventura era totalment “nostra”. Era de terra envoltada de til·lers que tenien una doble utilitat pràctica: en l’època de la floració, persones amb poques possibilitats econòmiques proveïdes d’escales, recollien la til·la, la posaven a assecar i la venien als herbolaris. Transcorrien els primers moments de la postguerra quan mancava de tot. Tampoc existien espais organitzats on esbargir-nos i la plaça de Pep Ventura era la nostra pista, camp de futbol, gimnàs i escenari de tota mena de jocs i d’experiments, alguns força perillosos realitzats amb tota impunitat, des de fer-hi foc, fins a construir uns minúsculs forns on tot el que hi coíem en sortia cru. També jugàvem perillosament amb la munició que es trobava arreu. Total, la plaça era útil i imprescindible. A un de la colla els Reis li portaren dues raquetes de tennis, una xarxa i una pilota, fet insòlit quan tanta gent no havia sentit a parlar mai de tennis. Immediatament convertírem la plaça en una pista. Lligàvem un cap de la xarxa a la font del centre i l’altra a un dels til·lers i, sense més, començàvem a colpejar la pilota. Els habituals vianants que esporàdicament travessaven la plaça i els que acudien a cercar l’aigua a la font d’on rajava la de la mina de can Volpelleres, mai ens van dir res per l’ocupació d’aquell espai públic, ni aleshores ni més endavant quan la convertírem en un camp de golf omplint-la de forats. Però això ja és una altra història.