Tot està dit, Muriel

Pocs dies després del traspàs dissortat de la gran dona i mestra Muriel Casals, pràcticament totes les autoritats i entitats sensates de Catalunya ja havien reconegut, com no podia ser d’altra manera, els valors humans i polítics d’una líder natural sense ambicions però amb un gran esperit, una moral i una capacitat difícilment superables. Sempre lluny de l’interès particular i al servei del nostre poble.

Dit això, per la coneixença personal que tenia amb ella, molts anys abans de l’ANC, la seva presència en actes d’Òmnium Cultural a Sant Cugat sempre van deixar palès el seu capteniment i la seva actitud de servei davant la vida. Vull fer esment de les dues darreres i llargues reunions que tinguérem, una a la seu d’Òmnium Cultural a Barcelona, per evitar problemes entre organitzacions paral·leles amb un objectiu comú de llibertat. L’altre va ser a la cafeteria de la plaça Cívica de la UAB, precisament el mateix dia que va deixar el seu despatx a la Facultat, no amb poca enyorança, superada per la tasca superior assumida en el procés de creació d’un Estat català, en aquesta trobada es tractava d’oferir-li la meva ajuda com a membre de les dues entitats afectades amb dificultats compartides i sovint poc ben interpretades. Tothom pot entendre que en la relació interpersonal sempre es poden dir coses més enllà de les públiques.

És evident que no cal reiterar les seves virtuts, paleses i compartides com vam demostrar al passeig dels Til·lers de la Ciutadella de Barcelona el dia 18. Tot un clam popular.

Ara bé, considero imprescindible el compromís de tothom per donar compliment al seu i al nostre somni de llibertat nacional i alhora per aconseguir, d’una vegada per totes, que la seva mort motivada per “un ciclista”, ben segur involuntàriament, segueixi donant fruit al nostre país com ella va fer sempre.

Fa tant sols tretze mesos vaig publicar un article titulat Dues qüestions demanant regular la circulació de ciclistes a Sant Cugat. Avui òbviament insisteixo que cal regular els drets i deures dels ciclistes, a les ciutats i les carreteres catalanes, no pot continuar funcionant la llei del més fort vers els vianants.

Si el nou Govern de la Generalitat no ho fa, que siguin els municipis o l’organisme públic pertinent qui ho faci. Veïns i testimonis de l’accident de l’estimada Muriel a l’encreument dels carrers de Provença i d'Urgell de Barcelona, van explicar-me que podia haver estat molt més greu si el grup de noies que precedien molt a prop la dissortada amiga, no haguessin estat àgils en produir-se el canvi de semàfor, circumstància aquesta que evidentment no pot fer una vianant de setanta anys.

Descansi en pau!