Una tradició

Sempre m'han agradat els magnoliers. Són arbres frondosos que creixen a poc a poc, però que poden arribar a fer trenta metres d'alçada i no parlem de la seva envergadura. Les fulles grosses i de color verd brillant que posseeix, fa que em produeixin una fascinació difícil d'explicar. És un arbre majestuós que podem admirar en molts racons i carrers de Sant Cugat. Quan arriba la primavera, unes flors en forma de calze, d'un blanc immaculat, surten com esquitxades, aquí i allà, en mig del fullam i el vent fa que, durant un curt període de temps, escampin el seu penetrant perfum.

Ja sé que som a l'hivern i no tenim les flors blanques per gaudir-ne ni fer cap ram, però tots els problemes solen tenir solució, i a la casa que va ser dels meus pares, encara hi viuen dos magnoliers. Un sempre ha estat una mica escanyolit, però l'altre, encara ara, és espès i magnífic i m'ha deixat decorar, amb les seves fulles, la taula de tots aquests dies festius.

De fet, només he seguit una tradició que ve de molt endarrere. De petita, en totes les festivitats i celebracions de la nostra família, tant si era hivern com estiu, un ram de fulles de magnòlia hi era present. Poc abans de començar l'àpat algú agafava unes tisores de podar i baixava al jardí per tallar unes branques fresques, que després convenientment arreglades, es dipositaven al centre de la taula, tot fen companyia als plats, gots, coberts i altres estris necessaris per a les viandes que havíem de consumir; i encara m'acompanyen.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.