Tres homes

Hi ha un temps per a cada cosa. I com el cicle de la vida, o com l’agricultura, amb la sembra i la collita, els projectes també tenen un temps en què es conceben, un en què creixen i es fan forts, i un en què s’esgoten i moren, o bé, si saben a adaptar-se l’entorn, es transformen i aconsegueixen sobreviure amb un esperit nou. Això és el que ha passat amb el DIARI de Sant Cugat i la seva convergència amb el TOT.

Per això, perquè el DIARI es transforma, no hi ha gaire temps per a l’enyor. Ara cal posar tota la il·lusió a fer del TOT una revista que mantingui el seu atractiu, el millori i segueixi estant present a la majoria de cases com fins ara. I que continuï sent la referència principal de tot santcugatenc que vol estar informat sobre la seva ciutat.

Aquest canvi arriba a la fi d’un 2015 ple d’esdeveniments mundials. A Llatinoamèrica, el Brasil ha entrat en crisi, Veneçuela ha clausurat el chavisme i l’Argentina el kitchnerisme. Si mirem Europa, el trasbals ha estat el signe de l’any, amb els expulsats del món àrab trucant desesperats a les portes del continent del “benestar”, que fa aigües per tot arreu. Als catalans, ens han convocat a les urnes tres vegades, al març amb les Eleccions Municipals, al setembre amb les plebiscitàries, i ara al desembre amb les Generals. El canvi polític sembla a punt, però encara es cova.

Alguns successos ens han marcat tan fort que mai no els oblidarem. L’endemà de Reis, l’atemptat de Charlie Hebdo a París va causar la mort de 12 persones. L’últim atemptat ha estat al novembre, també a París, i ha fet 90 morts. Als santcugatencs ens va colpir el cor la catàstrofe de Germanwins, al març, quan el pilot va fer estavellar amb total traïdoria l’avió a les muntanyes dels Alps. Va matar 49 persones. Entre elles 5 santcugatencs. 3 dones que es deien Emma d’una mateixa família van perdre la vida. L’àvia, la mare i la filla. Viatjaven juntes a Manchester via Düsseldorf per visitar un fill que feia una estada universitària a Anglaterra, germà de la nena Emma, fill de la mare Emma, nét de l’àvia Emma. Aquesta família vivia al mateix bloc de pisos on visc jo. Som veïns. El pare i dos fills han sobreviscut.

Cada dia veig la finestra per on havia vist treure el cap i somriure la nena. Veig ara les persianes mig baixades. La jardinera sense ànima. Els estors torts. Imagino el dol que hi ha allà dintre. Per a aquests 3 homes doncs vagi el meu desig per al 2016. El meu desig d’amor, de condol, d’esperança, de confiança en el futur. Que els canvis no siguin en va.