Un arbre que té 500 anys de vida

No és un titular de ciència ficció, aquest arbre, buit per dintre i amb cabuda per a 20 persones, és un exemplar dels molts que trobem als boscos del Montseny, a la Selva o a la Garrotxa. Aquest castanyer, anomenat el Gros d’en Cuc, el podem admirar a la Vall de Vallfornés, a Cànoves. Al novembre, en plena tardor, és temps de castanyes, però també de panellets, moniatos i vi, un bon ranci amb cos.

De la castanya en tenim coneixement des de 15.000 aC, és originària de l’Àsia Menor; durant el Neolític ja era coneguda a la Xina. A Europa, dels castanyers, en tenim constància des de l’any 3.000 aC, però no va ser fins a l’edat mitjana quan la castanya esdevingué un aliment en regions de sòl pobre.

Es coneixen més de 200 varietats, però que podem agrupar en quatre tipus:

Primerenques: castanyes de cultiu que es cullen a començament de la tardor.

Punxegudes: de calibres irregulars, més menudes.

Tardanes: varietats valentes que aguanten a l’arbre fins als primers freds; són ideals per a la indústria conservera.

Híbrides: per al consum fresc, d’aspecte vistós i de mides mitjanes i grans.

Les castanyes són un aliment d’elevat valor nutritiu, poc calòric, doncs contenen menys greixos que la majoria de fruits secs. Rica en midons, calci, magnesi i vitamines B1 i E, recomanades pels que pateixen anèmia, també pels que practiquen esport de desgast. Les castanyes fresques tenen un 48% d’aigua, un 3% de proteïnes i un 45% de glúcids.

A la cuina: la castanya fresca s’ha consumit tradicionalment torrada o bullida, en sopa o puré; reduïda a farina, s’usa com a polenta. La castanya juga molt bé amb els guisats, especialment amb la carn de porc, un bon costelló és un plat tradicional que satisfà al bon gurmet. Com a postres, un pastís de castanyes i xocolata o uns marrons glacés (castanyes confitades amb sucre), tot un plaer per al paladar!