Un dia perfecte a Sant Cugat

És dissabte, així que toca anar córrer per Can Mates. Comencem bé! Les vambes estan encara mullades de la rentadora. Quantes vegades hauré dit que no es poden rentar les vambes de córrer! Alguna mà malèfica les hi haurà posat... segurament algú que ja no m’escolta. Carai! Jo no poso mai les seves botes a la rentadora!!

Passem al pla “B”, vaig a comprar l’esmorzar. Segur que no l’encertaré, però si més no em passejo. Torno amb els croissants, evidentment de mantega i al punt torrats. Ai! Avui em venia de gust una palmera! En aquest moment passen pel meu cap milers de palmeres assassines.

A les 14:00 h toca partit de futbol del nen. Convocatòria a Can Magí a les 12:30 h i vinga, tots cap a Terrassa!! uns pares de l’equip contrari ens miren malament només entrem al seu camp! Això fa mala pinta! Pel color de les orelles calculo que ja deuen portar 14 cerveses, 4 cafès amb “gotetes” i ara ja deuen anar pel segon Gin Tònic.

15:00 h. El partit ha començat tard, però anem guanyant. Pinta bé! Tot canvia quan el grupet “els orelles” comencen a escridassar a l’àrbitre: “como no ganemos te vamos a reventar el coche!”. Li diuen en un “castellà-cazaya perfecte”. Curiosament, la següent jugada que es produeix a la nostra àrea és penalitzada injustament per l’àrbitre com a expulsió i penal. Després em vaig assabentar que l’àrbitre feia una setmana que havia estrenat cotxe. Jo hagués fet el mateix.

El partit acaba cap a les 17:00 h amb un festival del gols de l’equip contrari, el cotxe de l’àrbitre net com una patena, jo mort de gana, i els “orelles” cantant La Marsellesa.

18:00 h a la plaça Octavià, comença a ploure a bots i barrals! Bé per la previsió meteorològica! No sé com encara els hi faig cas! Suposo que deu ser alguna cosa antropològica... com mirar els horòscops.. .ningú hi creu, però tothom se’ls mira de reüll per saber si aquell dia trobaran a l’amor de la seva vida, agafaran un refredat, o es faran milionaris.

21:30 h comença la pel·li del cinema. M’han parlat malament, però la meva parella “erre que erre” que la vol veure... en fi, per no discutir, anem a veure-la. Sortim a les 23:45 h. Jo, per sort, als 30’ m’he adormit com un bebè. Li pregunto què li ha semblat i em respon que no era el que es pensava. Això és un eufemisme per no reconèixer que era una autèntica castanya i que s’ha avorrit com una ostra. Però mai m’ho reconeixerà. A aquestes alçades tampoc ho espero.

00:00 h ja estem al llit, em giro i li dic, no m’ho diguis: segur que avui tens mal de cap. Per sort, el dia perfecte ja s’ha acabat.

Ben segur que demà sortirà el sol!