Un país d'intel·ligents

Ai punyeta, ja ha passat un mes i jo que volia deixar de comentar-vos els esdeveniments de la cosa política del nostre país... Ara no sé si qualificar el nostre país de país és constitucional o no... bé, el nostre país (a l'espera de consulta o confirmació del Constitucional).

Uns esdeveniments, com us deia, més propis d’un vodevil a l’estil Paral·lel dels millors temps. Un vodevil que a cops fot riure i, segons com, ens deprimeix al nivell d’arrencar a plorar si no fos que això dels plors sembla que no és cosa d’adults, malauradament.

En el moment que escric, acaba la segona votació d’investidura d’en Mas amb resultats idèntics a la primera. I dic jo: per què no ho obviaven i entregaven els costos de la llum, gas, aigua, etc., a beneficència?
Li haurien donat una utilitat a aquest parlamentarisme que ens ocupa tot sovint, i concretament aquests dies. Un parlamentarisme ple de paraules buides, ple d'eslògans, titulars i de frases calculades, de retrets i de dialèctica de les idees per acabar en quasi res... Bé en un bon sou i millors condicions laborals que, cura!, “no et passis que se t’acabarà la bicoca...” (exemple: el xicot aquest de Catalunya sí que es pot. Escolteu l’entrevista que li va fer en Basté. Patètic).

Un teatret de tot pel no-res que ens atabala als ciutadans, avui sí i demà també. Ens atabala a tots nosaltres, éssers soferts que treballem quan podem, paguem sempre, i votem quan i com diuen aquests actors de dubtosa qualitat. M’ho he estat mirant, malgrat el que penso, i la veritat, per plorar.

Uns grups polítics enquistats i dominats per l’establishment (els amos) en quasi tots els casos, d’altres per revolucionaris de cap de setmana o per progres fora de joc. Els independentistes, majoritaris dins del sector, intentant corregir el guió amb poca fortuna davant l'eufòria que dóna als revolution boys i girls, en veure’s protagonistes de totes o quasi totes les portades però sense haver fet ni tan sols un Màster d’Estratègia Política de tal forma que anant cap a la revolta social, acció aquesta molt comprensible, el que estan fent és la campanya electoral dels nostres benvolguts neofranquistes del centre de les..., perdó, “centro de las Españas”.

Fixeu-vos-hi, cap d’ells parla de l’origen d’aquest embolic, excepte la dreta botiguera catalana i els de l’esquera no monàrquica ni revolucionària. Tots ens volen fer el llit, vull dir, ajudar. Però no sembla que comptin amb nosaltres i ens fan patir perquè ens fan partícips d’aquest ridícul monumental en què estan convertint “El Procés”.

Però no patiu massa. Ja és segur que després d’haver-la pifiat es posarà d’acord la majoria independentista i els de la revolució de cap de setmana i ja faran que ens n’oblidem del desori en què han transformat el que és en realitat un moviment popular i transversal al qual ells s’han afegit i no precisament des del principi en alguns casos.


No us vull atabalar, però preneu nota d’uns petits detalls. S’han carregat una imatge, ben treballada entre tots, de moviment seriós i respectuós, modèlic en quasi tot (no em feu repetir el rotllo de democràtic, pacífic i bla bla bla). La imatge de pena a escala internacional costarà molt de canviar i no serà possible que sigui a través d’ells.

Els revolucionaris de cap de setmana, entre portada i portada, entrevista i tertúlia, encara no s’han adonat com queda la cosa després de l’últim moviment dels de “Santiago y cierra España”. Si en lloc de mirar-se a les portades i flipar observessin als patriotes del “centro ibérico” veurien que si no s’haguessin entretingut en pactes evidents i irrefutables, aquells s’haguessin posat en fora de joc en termes futbolístics. És a dir, la pífia estratègica dels nostres parlamentaris indepes d’aquest inici de legislatura es podria quedar curta davant del muntatge fora de coordenades dels d’allà.

El tema és el mateix que el guió que fa que una peli sigui bona o no tant i que no és altra cosa que controlar “els tempos”. Jo ahir pensava que el millor és tornar a eleccions (encara ho penso) per aconseguir arribar a ser un país, o estat, o país amb estat propi amb dignitat. Però ja no és possible sense un replay.

És, senzillament, el que es fa en el joc dels escacs. Quan et fallen totes les iniciatives, totes les estratègies, i el joc no rutlla perquè resulta que ets un patata, el millor és enrocar-se i tornem-hi, a veure si ara ho fem millor. Amb humilitat, sempre amb humilitat i esperit de servei.

La pregunta de tot el que us dic és, com es recupera credibilitat, com es recupera la dignitat perduda amb aquest espectacle poc respectuós amb els votants? Com s’ordena de nou la partida? Ara faran que arriben a un acord (no els hi queda altra), però faran un govern sense una imatge forta. I, què faran?

Per acabar, pregunteu-vos com és que “el bigotes” ha encertat en el seu diagnòstic: “Antes se romperá Catalunya que España”. Com és que ha encertat? Bé, Catalunya no s’ha trencat, s’ha trencat la moral de molts catalans.

Resposta: Doncs perquè Catalunya és un país d’intel·ligents quasi sempre perdedors. Un país d’intel·ligents a la fi.