Un paraigües cultural per Sant Cugat

A la vida quotidiana, es fa servir molt sovint la frase "l'art de viure" i és que l'art és un fet paral·lel a la història de la humanitat, no es pot entendre l'evolució de l'ésser humà sense l'art.

Avui estem en uns moments convulsius que estan fent canvis molt perceptibles i que sens dubte han de donar pas a un nou estil de convivència. Crisi social que les galeries patim amb totes les seves conseqüències i que a Sant Cugat, ciutat de moda en tants camps, no aconseguim que les Belles Arts estiguin al nivell que els hi correspon.

Els professionals ja fem tot l'impossible mantenir uns espais d'art en actiu, encara que no siguin molt visitats, tot i la delicada situació la passada temporada artística s'ha parlat a Catalunya d'alguns fets han portat, estil santcugatenc.

Els galeristes i el món de l'art local, ha gastat il·lusió i euros en l'última temporada. Com a exemple destacats que han tingut repercussió a fora de la ciutat, la Biennal d'Art Contemporani 2018 (encara avui itinerant pel país), el Centre Maristany, la Nit dels Museus i de l'Art, Can Quiteria, Fundació Cabanas, Museu del Cómic... Han sigut una bona temporada, en què hem mogut cultura visual, tant les institucions com la societat civil i que els mitjans de comunicació del país s'han fet reso.

Això ha suposat que gent d'altres indrets del país mirés cap al nostre poble. Ara bé, tinc els meus dubtes de si s'ha fet en la direcció correcta de fer ciutat i país, o sols s'ha quedat en un fet local. Crec que cal reflexionar sobre si la moguda societat civil-administració, ha estat correctament encarrilada pel moviment de diners i personal que ha tingut, per moure el món professional de l'art de la ciutat a la resta del país.

Ens cal treballar tot sota un mateix paraigües cultural?