Un senyor de Barcelona

De tant en tant van apareixent llistes en què el nom de Sant Cugat surt al capdamunt de tot. L’última, tot just la setmana passada, feia referència a la classificació dels pobles o ciutats amb major renda per capita de l’Estat espanyol, on, ara per ara, encara hi estem ubicats. El nostre poble sortia en la segona posició per darrere de Pozuelo de Alarcón i per davant, fins i tot, de Majadahonda, on viuen un bon nombre de jugadors del Reial Madrid.

I quan no es parla de rendes, s’enraona dels habitatges més cars: llavors també eixim ben classificats, en posicions destacades.

A mi, distingits lectors, això no em fa ni punyetera gràcia. Algú que em conegui prou i sàpiga de les meves intimitats, em podrà dir: “Home, Jordi, tu rai, que tens la hipoteca avançada i el pis serà teu”. “Sí –jo li contestaré– i si els meus fills es volen quedar a viure a Sant Cugat, com voldrien, on punyetes aniran a raure?”

Jo no sé si els ha passat a vostès, però jo quan dic que visc on visc sovint em diuen allò tan gastat de: “Ah, Sant Cugat, un lloc de “pijos”. Jo no m’hi enfado gens i difícilment entro en controvèrsia, però és evident que aquí hi ha de tot i si a algú se li acudeix fer una volteta per Pozuelo o per Majadahonda s’adonaran que aquests dos llocs no tenen res a veure, però res de res, amb el nostre poble.

Ara bé, jo voldria aprofitar aquesta avinentesa per dir-los una cosa que no els ha de sorprendre. Jo, amics, sóc de Barcelona, sóc allò que diríem un senyor de Barcelona. A mi m’agrada molt quan al DIARI de Sant Cugat em diuen “el santcugatenc Jordi Robirosa” o quan la meva imatge apareix de tant en tant en la deixalleria de piles i altres objectes per proclamar, amb un punt d’exageració, que el passeig de Gaudí és el millor del món. Ras i curt: estic encantat de la vida de viure en aquesta terra de “pijos”, que diuen, i hi estic implicat, però jo sóc un barceloní de cap a peus, de pedra picada.

I és que això de ser de Barcelona vesteix molt. Però no pensin: no sempre ha estat així. Cap a finals dels anys vuitanta vaig començar a fer cap als Estats Units per perseguir personatges emblemàtics, com ara Magic Johnson o Michael Jordan, i em vaig trobar amb la gran sorpresa que els americans, que tenen un coneixement de la geografia mundial més aviat escàs, sempre em preguntaven la mar d’encuriosits d’on era. Quan els deia Barcelona em trobava amb respostes sorprenents: Mèxic, Iugoslàvia, Turquia... Era una cosa fascinant i jo a tots els deia que sí, no fos cas que al personal li agafés una depressió.

Ara bé, les coses van canviar radicalment a partir dels Jocs Olímpics del 92. D’ençà aleshores tothom sap que hi ha una ciutat que es diu Barcelona i, fins i tot, més o menys, tothom és capaç d’ubicar-la cap al sud d’Europa. I quan em diuen allò de “vau organitzar uns Jocs molt bonics”, a mi em recorre pel cos un sentiment d’orgull. I si hi ha algú que insisteix a saber on visc concretament, els dic que visc a Sant Cugat: “Barcelona area” i acabem amb la història.

No voldria acabar aquest article una mica passavolant sense esmentar que per fi han solucionat al meu barri l’aparcament incívic en els passos de minusvàlids que durant anys ha constituït una veritable vergonya. I he de dir que l’Ajuntament ho ha fet de la millor manera possible: col·locant unes barres que impossibiliten del tot l’estacionament; d’aquesta manera tampoc cal recórrer al sempre desagradable i onerós peatge de la grua. I és que de la mateixa manera que dic una cosa, també en dic d’altra.