Un trosset del meu món

Amb l’arribada de l’any nou sembla inevitable haver de fer balanç de l’any que deixem enrere. Enguany no podia ser l’excepció i, a més, toca fer balanç d’un comiat que, per als enamorats del paper, resulta força complicat. Crec que mai oblidaré el primer article que vaig signar en un diari (i mira que fa anys!); tampoc oblidaré mai el primer que vaig signar al DIARI de Sant Cugat (parlava de tabac!), i menys encara oblidaré el darrer. És just aquest.

Però em nego a deixar que la nostàlgia converteixi aquest en un article trist. El DIARI m’ha donat molt. Vaig fer cap a Sant Cugat, al DIARI i al TOT, gairebé de rebot per aquelles casualitats de la vida. Ara, cinc anys després, s’ha convertit en casa meva, tant en l’àmbit personal com en el professional. Amb el DIARI he descobert un equip de persones que s’entusiasmen tant com jo amb la seva feina; hi he fet grans amics i, sobretot, he descobert que, qui vol, pot.

Ara toca canviar. El DIARI que tots coneixem, tal com el coneixem, desapareix. I sí, com deia, per a una enamorada del paper és una cosa així com un cop baix. Però els canvis sempre són per a millor, i el que no canvia és aquesta gran família que hi ha al darrere.

Tothom s’estima el TOT, i les maneres de comunicar avui en dia han canviat. Som digitals, i ho volem tot ja i ara. Nosaltres els primers. Apostem llavors per fer-ho nosaltres també! Desapareix el DIARI, sí, però seguim nosaltres, reconvertits i sempre disposats a ser el que som: periodistes.

Comença un nou any i una nova etapa comunicativa. El DIARI el guardaré en aquell calaix on posa “Trossets del meu món”. Perquè és just això el que vull guardar d’aquest “diari setmanal” que em va sorprendre: que ha estat una part important en la meva vida.